Dr. Sergi Boada, presidente del Colegio Oficial de Médicos de Tarragona. Artículo de opinión publicado en el Diari de Tarragona el 23 de octubre de 2026.
Cuando, por desgracia, he tenido que acudir al servicio de Urgencias de un hospital acompañando a un familiar, he experimentado una sensación extraña. Decenas de profesionales van y vienen, inmersos en sus tareas, casi todos vestidos con uniformes idénticos. Hay pantallas por todas partes y buena parte del personal trabaja frente a un ordenador. Todo el mundo parece saber qué tiene que hacer, pero nadie parece darse cuenta de que estás ahí. Puedes quedarte de pie en medio del servicio mientras la gente pasa a tu lado sin dirigirte la palabra. La sensación es tan extraña que, por un momento, me pregunto si me he vuelto invisible o estoy rodeado de «Caminantes Blancos».
Y me pregunto: ¿quiénes son los médicos? ¿Quiénes son las enfermeras? ¿Quiénes son los técnicos auxiliares? Y, sobre todo, si yo fuera un paciente, ¿sabría a quién dirigirme?
No es una crítica a los profesionales, que a menudo trabajan bajo una presión enorme. Es una reflexión sobre un sistema que hemos ido haciendo tan complejo, tecnificado y burocratizado que, a veces, parece haber perdido la capacidad de reconocer a las personas.
Esta imagen me lleva a otra reflexión. Hemos ido diluyendo progresivamente la identidad de las profesiones sanitarias bajo denominaciones cada vez más genéricas. Hablamos de profesionales sanitarios, facultativos, proveedores de servicios o nuevos perfiles asistenciales, como si las palabras que definen cada profesión hubieran dejado de tener importancia.
Pero las palabras importan. Detrás de cada profesión hay una formación, unas competencias y una responsabilidad que no deberíamos diluir bajo denominaciones genéricas.
Trabajar en equipo no significa que todos seamos intercambiables. Al contrario: un buen equipo necesita profesionales diferentes que conozcan, respeten y asuman sus responsabilidades. La multidisciplinariedad no exige borrar las diferencias, sino ponerlas al servicio del paciente.
Pero creo que el problema va aún más allá de las profesiones. También hemos ido despersonalizando la atención. Los pacientes se convierten en episodios, procesos o números de historia clínica. Los profesionales, en recursos que hay que distribuir entre circuitos y pantallas.
Y en medio de esta organización extraordinariamente sofisticada, corremos el riesgo de olvidar lo más elemental: que la medicina sigue siendo una relación entre personas.
Quizá deberíamos empezar por recuperar los nombres, mirarnos a los ojos y recordar que, detrás de cada uniforme y cada pantalla, hay personas que cuidan y personas que necesitan sentirse cuidadas.
Dr. Sergi Boada, president del Col·legi Oficial de Metges de Tarragona. Article d’opinió publicat al Diari de Tarragona el 23 d’octubre de 2026.
Quan, desafortunadament, he hagut d’entrar al servei d’Urgències d’un hospital acompanyant un familiar, he tingut una sensació estranya. Desenes de professionals van i venen, immersos en les seves tasques, gairebé tots vestits amb uniformes idèntics. Hi ha pantalles pertot arreu i bona part del personal treballa davant d’un ordinador. Tothom sembla saber què ha de fer, però ningú no sembla adonar-se que ets allà. Pots quedar-te dret al mig del servei mentre la gent passa pel teu costat sense dirigir-te la paraula. La sensació és tan estranya que, per un moment, em pregunto si m’he tornat invisible o estic envoltat de «Caminants Blancs».
I em pregunto: qui són els metges? Qui són les infermeres? Qui són els tècnics auxiliars? I, sobretot, si jo fos un pacient, sabria a qui adreçar-me?
No és una crítica als professionals, que treballen sovint sota una pressió enorme. És una reflexió sobre un sistema que hem anat fent tan complex, tecnificat i burocratitzat que, de vegades, sembla haver perdut la capacitat de reconèixer les persones.
Aquesta imatge em porta a una altra reflexió. Hem anat diluint progressivament la identitat de les professions sanitàries sota denominacions cada vegada més genèriques. Parlem de professionals sanitaris, facultatius, proveïdors de serveis o nous perfils assistencials, com si les paraules que defineixen cada professió haguessin deixat de tenir importància.
Però les paraules importen. Darrere de cada professió hi ha una formació, unes competències i una responsabilitat que no hauríem de diluir sota denominacions genèriques.
Treballar en equip no significa que tots siguem intercanviables. Ben al contrari: un bon equip necessita professionals diferents que coneguin, respectin i assumeixin les seves responsabilitats. La multidisciplinarietat no exigeix esborrar les diferències, sinó posar-les al servei del pacient.
Però crec que el problema va encara més enllà de les professions. També hem anat despersonalitzant l’atenció. Els pacients es converteixen en episodis, processos o números d’història clínica. Els professionals, en recursos que cal distribuir entre circuits i pantalles.
I enmig d’aquesta organització extraordinàriament sofisticada, correm el risc d’oblidar allò més elemental: que la medicina continua sent una relació entre persones.
Potser hauríem de començar per recuperar els noms, mirar-nos als ulls i recordar que, darrere de cada uniforme i cada pantalla, hi ha persones que cuiden i persones que necessiten sentir-se cuidades.
