Qui és qui?

Dr. Sergi Boada, president del Col·legi Oficial de Metges de Tarragona. Article d’opinió publicat al Diari de Tarragona el 23 d’octubre de 2026.

Quan, desafortunadament, he hagut d’entrar al servei d’Urgències d’un hospital acompanyant un familiar, he tingut una sensació estranya. Desenes de professionals van i venen, immersos en les seves tasques, gairebé tots vestits amb uniformes idèntics. Hi ha pantalles pertot arreu i bona part del personal treballa davant d’un ordinador. Tothom sembla saber què ha de fer, però ningú no sembla adonar-se que ets allà. Pots quedar-te dret al mig del servei mentre la gent passa pel teu costat sense dirigir-te la paraula. La sensació és tan estranya que, per un moment, em pregunto si m’he tornat invisible o estic envoltat de «Caminants Blancs».

I em pregunto: qui són els metges? Qui són les infermeres? Qui són els tècnics auxiliars? I, sobretot, si jo fos un pacient, sabria a qui adreçar-me?

No és una crítica als professionals, que treballen sovint sota una pressió enorme. És una reflexió sobre un sistema que hem anat fent tan complex, tecnificat i burocratitzat que, de vegades, sembla haver perdut la capacitat de reconèixer les persones.

Aquesta imatge em porta a una altra reflexió. Hem anat diluint progressivament la identitat de les professions sanitàries sota denominacions cada vegada més genèriques. Parlem de professionals sanitaris, facultatius, proveïdors de serveis o nous perfils assistencials, com si les paraules que defineixen cada professió haguessin deixat de tenir importància.

Però les paraules importen. Darrere de cada professió hi ha una formació, unes competències i una responsabilitat que no hauríem de diluir sota denominacions genèriques.

Treballar en equip no significa que tots siguem intercanviables. Ben al contrari: un bon equip necessita professionals diferents que coneguin, respectin i assumeixin les seves responsabilitats. La multidisciplinarietat no exigeix esborrar les diferències, sinó posar-les al servei del pacient.

Però crec que el problema va encara més enllà de les professions. També hem anat despersonalitzant l’atenció. Els pacients es converteixen en episodis, processos o números d’història clínica. Els professionals, en recursos que cal distribuir entre circuits i pantalles.

I enmig d’aquesta organització extraordinàriament sofisticada, correm el risc d’oblidar allò més elemental: que la medicina continua sent una relació entre persones.

Potser hauríem de començar per recuperar els noms, mirar-nos als ulls i recordar que, darrere de cada uniforme i cada pantalla, hi ha persones que cuiden i persones que necessiten sentir-se cuidades.