A la Hispània Romana hi havia un territori de la província Tarraconensis, ocupada per càntabres i àsturs, que encara no estava dominat pels romans.  Això va fer que Octavià, recent nomenat emperador Cèsar August, vingués personalment per dirigir la conquesta d’aquelles terres.

Des de les Gàl·lies marxa cap a Tàrraco l’hivern de l’any 27 aC i des d’aquí emprèn la marxa cap a terres càntabres comandant tres legions per reforçar les que ja estaven lluitant al territori. La conquesta era molt desitjada per Roma perquè significava el control de tota la península hispana. Però no va ser fàcil.

August va muntar el seu campament a Segisama i va plantejar el que seria la victòria total sobre els càntabres. Però lluny que la guerra anés per aquest camí, els contraatacs dels muntanyencs que coneixien el terreny i la dificultat en l’arribada de les provisions van anar desmoralitzant l’emperador. August era un home hipocondríac, supersticiós i dèbil de salut (tot i que va viure 77 anys). Sovint tenia problemes respiratoris, alteracions digestives, malalties de la pell, artritis… I un terror especial als llamps i trons.

Es creu que van ser trastorns d’origen hepàtic els que van fer que August s’hagués d’apartar de les qüestions bèl·liques i alguns historiadors també citen que un llamp va caure prop d’ell i va matar un criat. Això ho va interpretar com un signe de malastrugança i va accelerar la tornada a Tàrraco.  

El viatge no va ser bo i la salut empitjorava. Els tractaments dels seus metges de campanya, que es basaven en la calor i eren els habituals quan no es coneixien bé les causes de les malalties -cataplasmes, banys i menjar calents, no funcionaven.

August arriba a Tàrraco i es posa en mans del metge Antoni Musa. Se sap que era d’origen grec (probablement esclau que havia obtingut la condició de liberto) i que tenia un germà que també era metge, Euphorbo, amb experiència en teràpies a base d’extractes vegetals.

Sembla que Musa era un metge acreditat a Tàrraco, doncs no s’entendria que un emperador molt malalt es posés en mans d’un desconegut de la ciutat. Es descarta que Musa acompanyés August per terres càntabres perquè no hi ha cap referència d’aquest fet i en aquell temps els metges de les legions acostumaven a ser romans. Els facultatius grecs treballaven a les ciutats. Una altra possibilitat és que Musa fos un metge conegut d’August, que hagués arribat a Tàrraco des de les Gàl·lies i s’hagués quedat a la ciutat cuidant de Lívia i la família.

Sigui com sigui, el que ens interessa és la coincidència d’August i Musa a Tàrraco perquè són la referència -segurament la primera documentada-  d’una activitat mèdica que va tenir una gran repercussió a tot l’Imperi i que va transformar la consideració social de la classe mèdica.

Musa canvia l’orientació del tractament que s’estava aplicant i supleix la calor pel fred: les compreses que s’apliquen al cos són fredes, els banys i el menjar són freds, especialment, a base de verdura fresca. El pacient va millorant a poc a poc i passa dos anys més, a Tàrraco, recuperant-se.

A Roma hi arribaven notícies contradictòries i molts pensaven que l’emperador havia mort a Tàrraco. Per aquest motiu, el retorn a la capital de l’Imperi acompanyat d’Antoni Musa –convertit en metge de confiança de l’emperador- fou un gran esdeveniment, interpretant que tornava del tot victoriós d’Hispània. August estava tan agraït que li va concedir la ciutadania romana, li va atorgar l’anell d’or i va fer que el Senat l’alliberés del pagament d’impostos. També va fer que tant ell com tots els metges fossin dignificats per la societat romana, establint un primer codi de regulació de la professió mèdica i li va fer erigir una estàtua a imatge d’Esculapi al seu costat a l’Illa Tiberina.

Al Museu Vaticà hi ha referenciada una escultura atribuïda a Antoni Musa. Hi ha qui considera que es tracta de la figura d’Esculapi jove. Tanmateix, si tenim en compte que August va fer una estàtua a Musa a imatge d’Esculapi -o sigui amb els seus atributs del pal i la serp-, i que va recomanar als seus súbdits que li fessin ofrenes en agraïment per haver curat al seu emperador, sembla que gairebé van deïficar al metge.

L’estàtua que hi ha al Vaticà és la que va fer erigir August a Musa? No se sap, però no és cap barbaritat pensar que pugui representar la divinitat, no d’un Déu, sinó d’un metge. Un metge protagonista de l’acte mèdic més transcendent que hagi passat a la nostra ciutat.

Aquest any, el Col·legi de Metges de Tarragona celebra el 120è aniversari de la seva fundació i pensem que aquest metge del segle I aC. representa a tots aquells, homes i dones, que al llarg dels segles hem procurat dignificar l’exercici de la Medicina.

Una reproducció de l’estàtua del Museu Vaticà col·locada en una plaça tarragonina situaria a la nostra ciutat un element més que entronca amb el nostre passat romà. I per això és imprescindible la implicació de l’Administració. Una història, la del metge Antoni Musa, que cal difondre i integrar-la dins del nostre patrimoni intangible.

Dr. Jaume Fontanet Torres

Ginecòleg jubilat i comissari del 120è aniversari del Col·legi Oficial de Metges de Tarragona

El Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) ha elaborat un document amb recomanacions adreçades als professionals per facilitar l’ús adequat dels fàrmacs opioides i prevenir així possibles casos d’abús i/o addicció, un fenomen que als Estats Units ja ha derivat en una greu crisi de salut pública que ha generat una elevada alarma social. El document del CCMC compta amb la participació i el consens de vuit societats científiques*.

Els opioides són analgèsics molt eficaços per al tractament del dolor, però no estan exempts d’efectes secundaris. S’han de prescriure amb especial cura, amb un control estricte i només en els casos indicats. L’addicció és un dels efectes secundaris que més preocupen en el cas dels anomenats opioides majors. Els darrers anys s’ha constatat un canvi en l’ús dels opioides: si abans s’utilitzaven pràcticament només per a pacients amb dolor oncològic i per a períodes de temps relativament curts, actualment se n’està generalitzant l’ús per al dolor crònic no oncològic.

A mitjans dels anys 90, va començar als Estats Units l’anomenada crisi epidèmica dels opioides, que s’ha intensificat notablement en la darrera dècada. La mort de més de 100 persones/dia per sobredosi d’opioides (fentanil i heroïna, majoritàriament) suposa una crisi nacional als EUA, on s’ha observat una substitució dels fàrmacs opioides per substàncies provinents de mercats il·legals. Aquest any 2018, l’Organització de les Nacions Unides (ONU) ha cridat l’atenció del món en relació a aquest greu problema de salut pública.

A la Unió Europea, les complicacions derivades de l’ús indegut i abús dels analgèsics opioides majors no arriben a les xifres dels EUA. No obstant això, la prescripció també ha augmentat significativament en els darrers anys. El consum d’opioides a Espanya es va incrementar un 84% entre 2008 i 2015, en passar de 7,25 DHD (nombre de Dosis Diàries Definides/1000 habitants/dia) l’any 2008, a 13,31 DHD l’any 2015. A Catalunya, les dades de consum són lleugerament inferiors, ja que durant el període 2012-2016 va augmentar un 45% i va passar de 6,73 DHD a 9,74 DHD. Els indicadors d’alerta (com l’increment de demandes de tractament, les reaccions agudes adverses a drogues i la mortalitat) continuen, ara per ara, sense experimentar un creixement que generi alarma. Amb tot, no pot descartar-se una infranotificació d’aquests indicadors.

Cal tenir en compte que, a diferència dels EUA, on l’estructura assistencial (sense coordinació entre atenció primària i hospitalària i sense control estricte de les prescripcions) ha afavorit la sobreindicació dels fàrmacs opioides, a Catalunya, els professionals disposen d’eines, fonamentalment la recepta electrònica i la història clínica compartida, que els permeten accedir a informació precisa i actualitzada sobre les prescripcions d’opioides, així com detectar pacients amb risc de desenvolupar conductes d’abús. D’altra banda, existeixen guies de pràctica clínica i de prescripció de medicaments elaborades per diferents societats científiques (sovint de manera conjunta i coordinada), així com revisions i controls periòdics de consum i indicació de medicaments per part de l’administració sanitària.

El document del CCMC recorda que els opioides majors són una molt bona eina terapèutica si són emprats en aquelles persones amb criteris d’indicació i sota les precaucions recomanades: “Els metges no han de tenir por a l'hora de prescriure'ls, però en cap moment els han de perdre el respecte”.

Aquestes són les recomanacions del CCMC i de les societats científiques:

• En el maneig del dolor crònic no oncològic cal combinar estratègies multimodals, integrals i multidisciplinàries.
• Cal fer una avaluació integral del dolor i de l’impacte que té en la vida diària i plantejar objectius realistes segons el diagnòstic.
• És imprescindible fer una selecció adequada dels pacients a qui es prescriu fàrmacs opioides majors.
• Cal tenir especial cura amb pacients ancians i/o amb comorbiditats. Les malalties associades i la polifarmàcia poden intensificar els efectes adversos i complicacions dels analgèsics.
• Cal proporcionar informació detallada i comprensible al pacient i als familiars sobre els beneficis, possibles efectes secundaris i risc d’addicció del consum de fàrmacs opioides.
• Cal aclarir certs conceptes al voltant de l’addicció que sovint són interpretats de manera equivocada:
  • L’addicció no és sinònim de dependència física o tolerància.
  • El dolor no protegeix de desenvolupar addicció als opioides.
  • No només causa addicció l’ús a llarg termini de determinats tipus d’opioides.
  • No hi ha pacients immunes a desenvolupar addicció als opioides.
• Un cop escollit un tipus d’opioide major, s’ha d’establir una pauta d’ús regular a hores i dosis fixes. S’han d’evitar les prescripcions a demanda.
• El tractament s’ha d’iniciar de manera individualitzada, amb un seguiment continuat. Cal un control estricte del pacient durant el primer mes, per tal de valorar l’eficàcia del tractament, l’aparició d’efectes secundaris i de conductes de risc i/o addiccions
• Cal una reavaluació al cap de 3-6 mesos de tractament per valorar la conveniència de continuar-lo, reduir-ne les dosis o proposar altres estratègies.
• Si un pacient arriba a desenvolupar addicció, cal recordar que la xarxa assistencial de Catalunya disposa d’unitats especialitzades per abordar aquest problema i a les quals cal derivar el pacient el més aviat possible.

*Societat Catalana d’Anestesiologia, Reanimació i Terapèutica del Dolor, Societat Catalana del Dolor, Societat Catalana de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia, Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària, Societat Catalanobalear de Medicina Interna, Societat Catalana de Psiquiatria, Societat Catalana de Reumatologia, Societat Catalanobalear de Cures Pal·liatives.

Més informació (arxiu PDF)