Conclusions de la IV Convenció mèdica

1. Una vegada la professió mèdica reunida en la seva IV Convenció ha reiterat el seu total compromís amb el Sistema Nacional de Salut públic i el model assistència de cobertura universal i equitativa. Sense les bases sòlides que són constitutives de la nostra atenció sanitària pública en l’AP, Hospitals i Unitats d’alta especialització, no és possible construir un SNS d’excel·lència.

2. Existeixen múltiples i variats factors que pertorben i dificulten l’atenció al metge quan és pacient, sobretot si la seva activitat professional ja ha cessat (jubilat). La recent engegada del “Projecte Nacional de suport a l’assistència sanitària del metge jubilat, de l’OMC” és un lloable intent per revertir aquesta situació i implementar-la en els diferents col·legis de metges.

3. La cerca d’informació sanitària i de salut a Internet, de pacients i usuaris en general, i la utilització de RRSS per part dels metges que atenen a pacients, s’ha consolidat com un procés irreversible, complementari, eficient i d’alt valor afegit. El Manual d’estil per a metges i estudiants de medicina, recentment elaborat i publicat per l’OMC, sobre el bon ús de RRSS és un clar exemple a seguir.

4. La falta d’un registre real i fiable de metges, les seves especialitats i distribució geogràfica implica que les previsions i recomanacions de planificació, ordenació i gestió de RRHH i professionals siguin variades i discordants. Els registres dels col·legis de metges representen una seguretat per al ciutadà, una garantia per al metge que li vas agafar i una responsabilitat de la professió en el seu conjunt amb les administracions i amb la societat.

5. Les últimes dades de l’enquesta OMC sobre la situació laboral dels metges, les taxes de precarietat i subempleo, i les xifres de migració mèdica al nostre país en els últims anys, com a conseqüència d’un escenari de crisi mal gestionat són ètica i professionalment inacceptables.

6. Malgrat la situació de crisi i les indiscriminades retallades produïdes en el SNS, la defensa sense reserves de la qualitat de l’Acte Mèdic és part essencial del nostre compromís i responsabilitat.

7. En contextos d’austeritat severa els metges hem de mantenir l’obligació d’eficiència però hem d’alhora desenvolupar un activisme social i advocacia per defensar als pacients, particularment als més pobres, fràgils i incapaços d’afrontar les seves necessitats de salut i autocuidado.

8. La crisi econòmica ha afectat de forma similar (disminució de pressupost sanitari, disminució de retribucions, etc.) als països del Model SNS (Itàlia, Portugal, Espanya), sent menor l’afectació als països de models de Seguretat Social (França). Les diferents Ordres Mèdiques han sabut respondre davant aquesta situació com a garants en la defensa de la qualitat mèdic assistencial.

9. La presència i influència davant les diverses institucions de l’O.I. es consideren en aquest moment imprescindibles per als interessos dels professionals mèdics espanyols.

10. La contractació de serveis externs en el SNS amb la iniciativa privada, està contemplada per la Llei 14/86 General de Sanitat (art.90) com una forma de fer eficient el sistema sanitari, partint de la premissa essencial i prèvia d’optimització de tots els recursos públics. La col·laboració privada amb el Sistema Públic ha de tenir un caràcter subsidiari i, en cap cas alternatiu, amb objectius clars, gestió transparent, avaluació de resultats en salut i dades objectives d’eficiència.

11. La contractació de serveis pel Sistema Nacional de Salut amb la iniciativa privada en forma de concerts i/o concessions no ha estat uniforme ni suficientment transparent. No existeixen estudis suficients d’avaluació validats, ni suficients anàlisis comparatives rigorosos sobre els beneficis que pugui aportar la gestió indirecta sobre la directa.

12. La Gestió Clínica és un model assistencial integrador, col·laboratiu i multidisciplinar que busca la millora de l’eficiència i la qualitat de la pràctica clínica mitjançant la transferència de la capacitat de decisió i la responsabilització dels professionals assistencials en la gestió dels recursos utilitzats en el seu exercici professional, organitzant i coordinant les activitats que es generen entorn de cada procés assistencial.

13.Perquè la gestió clínica avanç necessitem pressupostos sanitaris raonables i estables, restaurar la confiança, reduir la interferència política, acabar amb el gerencialisme cortesà i construir un marc professionalitzat de funció directiva sanitària allunyat de debats estèrils i basats en l’autoritat clínica.

14.Els medicaments compleixen una funció essencial, igual que la resta de les tecnologies diagnòstiques i terapèutiques, en l’atenció sanitària als ciutadans. Qualsevol política farmacèutica i del medicament ha d’explicar explícitament amb els decisors efectius de l’elecció terapèutica. Una política farmacèutica que no consideri uns determinats objectius en resultats de salut i la implicació dels prescriptors està abocada al fracàs.

15. La traçabilitat del medicament es revela com un factor clau i imprescindible per a la seguretat del pacient. Cal que els metges rebem informació puntual i de fonts fiables dels nous fàrmacs i les innovacions terapèutiques. És urgent i essencial la creació d’una Agència d’Avaluació d’àmbit nacional i independent que discrimini l’efectiu, eficient i útil, del que no ho és.

16. El nostre Sistema Nacional de Salut ha demostrat tenir un dels millors nivells d’eficiència a nivell internacional. Tenim el deure mantenir-ho i millorar-ho, conservant les característiques d’universalitat, equitat, qualitat i solidaritat.

17. Ser metge avui se sustenta i legitima socialment en els següents principis i bones pràctiques: lleialtat, participació democràtica, autoritat clínica, transparència i rendició de comptes, absència de conflictes d’interès i compromís amb el nou professionalisme mèdic.

18. Les organitzacions professionals estan sent poc sensibles a les necessitats que la societat ja exigeix al metge d’avui. De la mateixa manera, les facultats de medicina no estan responent adequadament a la formació que la societat actual dóna demanda per al metge d’avui.

19. La FMC/DPC constitueix una eina fonamental per al metge i és un element primordial de garantia i seguretat en l’atenció als pacients, que ha de ser acreditat en el marc de l’àmbit professional.

20. El valor de la Validació Periòdica de la Col·legiació (VPC), implementada pel Consell General de Col·legis de Metges (CGCOM), radica a garantir als ciutadans la seguretat d’un model per a una assistència de qualitat per professionals competents.

21. En el context professional, els Col·legis són les organitzacions més genuïnes, des que fa uns dos segles l’Estat concedís a la professió mèdica la seva capacitat d’acte-organitzar-se i acte-regular-se, en reconeixement a la transcendència social de la funció del metge.

22. Immersos en una preocupant crisi econòmic-financera i de valors, els Col·legis de metges han de ser capaços (així ho estan demostrant) de veure clares les seves responsabilitats professionals, socials i ètiques derivades dels nous escenaris.

23. El procés de VPC implementat pels Col·legis de Metges revalida el compromís dels metges amb la societat i hauria de tenir un caràcter obligatori a mitjà termini com a requisit essencial per exercir la professió.