El Col·legi de Metges de Tarragona lamenta profundament la seva mort. La Junta de Govern del COMT vol transmetre el seu condol als familiars i amics.

Salvador Domènech va néixer a Tarragona el 16 de febrer de 1948. Els seus pares regentaven la gelateria Posol, un establiment familiar ubicat a la Rambla Nova el nom del qual va sorgir gairebé per casualitat: volien anomenar-lo Polos, però la queixa d’un altre comerciant els va obligar a canviar de nom, que es va quedar en una alteració de l’ordre de les lletres. Va tenir dos germans, Juanjo i Agustín, i va créixer en un entorn en què no hi havia antecedents familiars dedicats a la medicina. La seva vocació, segons recorda la família, va poder sorgir d’una qualitat que l’acompanyaria sempre: la generositat i el desig d’ajudar els altres. Va trobar en la medicina una manera de convertir aquesta inclinació personal en una professió i en una forma de vida.

Va estudiar Medicina a la Universitat de Saragossa, on va coincidir amb el doctor Josep Giné, company d’estudis, amic i una de les persones que millor van conèixer el seu caràcter. Tot i que es portaven dos anys de diferència, les seves vides van seguir camins paral·lels des de la infància. Havien estat veïns a Tarragona, havien compartit escola i, quan Salvador va marxar a Saragossa, es van retrobar a la universitat. Li deien el Bo, pel que sembla, perquè el seu padrí era l’oncle Bo i ell en va heretar el nom, apunta Josep Giné.

Giné recorda Salvador com un jove aplicat, d’apunts impecables i assistència diària a classe. Però aquell estudiant metòdic també tenia una extraordinària capacitat per gaudir de la vida. Amb el temps es va convertir en l’amic capaç de trobar el costat divertit de qualsevol situació i en el protagonista d’anècdotes que dècades després encara provocaven riallades. “Em va ensenyar a conduir per estalviar-me els diners de l’autoescola. No he conegut ningú com ell. Li agradava molt menjar i era generós fins a dir prou. Era divertit, enginyós”, diu Giné.

Aquest contrast entre la disciplina i el sentit de l’humor defineix bé la seva personalitat. Salvador podia ser rigorós i exigent en la feina, però també espontani, alegre i proper en el tracte. Sabia fer fàcil la convivència i tenia una habilitat especial per guanyar-se les persones que l’envoltaven.

En acabar la carrera, va tornar a Tarragona i va iniciar la seva trajectòria professional a l’Hospital Joan XXIII com a metge resident, amb el Dr. Sampera. Aquells primers anys van marcar el començament d’una vinculació professional amb l’hospital de Tarragona, que va ser molt més que el seu lloc de treball: va ser l’escenari principal de la seva vida professional. Durant 43 anys hi va desenvolupar una carrera caracteritzada per la dedicació, el coneixement científic i una enorme capacitat de treball.

Va dirigir la unitat de traumatologia de la mà, un àmbit que exigia precisió, experiència i un coneixement molt específic d’una part del cos essencial per a l’autonomia i l’activitat quotidiana de les persones.

Els qui el van conèixer destaquen el seu compromís amb la professió. El seu fill David el recorda treballant durant hores, amb una intensitat que de vegades semblava no tenir límits. La feina l’apassionava i formava part essencial de la seva identitat.

Aquesta entrega professional convivia amb una manera molt personal d’entendre les relacions humanes. El doctor Giné confirma que els seus coneixements i la seva capacitat de treball eren inqüestionables, però hi havia alguna cosa més que el convertia en algú excepcional: el seu impuls personal i la seva disposició constant a ajudar.

«El Bo ha estat el meu escuder tota la vida», recorda el seu amic. Salvador va estar al seu costat en moments difícils, el va ajudar a afrontar conflictes i el va protegir davant de situacions que podien perjudicar-lo. Ho va fer sense estridències, amb la fidelitat de qui entén l’amistat com una manera de ser-hi present.

El seu suport va arribar fins al final. Giné recorda que Salvador va continuar trucant-lo cada dia per donar-li el bon dia i la bona nit, a més de mantenir-lo informat de tot el que passava al seu voltant i que podia interessar-li. Un gest quotidià que, precisament per la seva senzillesa, expressa la dimensió d’un vincle construït durant tota una vida.

La memòria que els seus amics conserven de Salvador és plena d’històries que retraten el seu enginy. Com aquella durant el servei militar, que va fer a Tarragona. Segons recorda Giné, ell i un altre company recorrien diàriament diferents llocs amb un tauló de fusta i, quan algun superior els preguntava què feien, atribuïen l’ordre a un comandament de rang superior. Una petita representació que els permetia esquivar la rigidesa de la vida casernària.

I és que Salvador no era només un professional dedicat i exigent. Era també algú capaç de treure ferro a les situacions, de trobar complicitats i de convertir els episodis més corrents en històries que valia la pena conservar. El seu sentit de l’humor no estava renyit amb la responsabilitat. Formava part de la seva manera de relacionar-se, de construir amistats i de fer que les persones que l’envoltaven se sentissin còmodes al seu costat.

En l’àmbit personal, va compartir la seva vida amb María Pilar Viver Manresa, Pili, a qui va conèixer quan tenia tretze anys. Ella formava part del seu grup d’amics de Tarragona i la seva relació va continuar quan ell va marxar a Saragossa per estudiar Medicina. Es van casar a Tarragona el 1973 i van romandre junts tota la vida. D’aquest matrimoni va néixer David, que, tot i que va voler seguir els passos del seu pare en la medicina, finalment es va decidir per ser veterinari.

Quan necessitava desconnectar, li agradava sortir a pescar a la barca d’un amic, gaudir dels cotxes o seure al voltant d’una bona taula. Eren moments per abaixar el ritme, conversar i gaudir de les petites coses.

Potser la millor manera de comprendre qui va ser Salvador no consisteix únicament a enumerar les seves responsabilitats o els anys de servei. És en les paraules dels qui van compartir la vida amb ell. El seu amic Giné parla d’algú que l’ha acompanyat sempre i a qui no troba paraules suficients per agrair-li la seva immensa humanitat. La seva família recorda l’home treballador, el marit, el pare i el company de tota una vida. La seva entrega professional ocupava un lloc central en la seva vida, però també trobava espais per compartir temps amb la família i els amics.

El doctor Salvador Domènech Sevil va morir a Tarragona el 20 d’octubre de 2026. Deixa el record d’una vida dedicada a tenir cura dels altres i d’una manera d’entendre l’amistat que no necessitava grans declaracions: n’hi havia prou de ser-hi, dia rere dia. «L’última vegada que el vaig veure, ja afectat per la malaltia, em va fer un petó a la cara, però no em va dir res. Ell també utilitzava els silencis per parlar», recorda Pep Giné.

Així ho recorda també el Dr. Ramon Huguet, amic del Salvador i de la seva família i que va romandre al seu costat fins al final. Fins i tot en el tanatori vaig donar un petit discurs d’homenatge, com també el fes el Dr. Aldecoa. Huguet subscriu tot el que s’ha dit pel Dr. Giné i afegeix que «Salvador era una persona fàcil, generosa, amable, fidel als seus amics, que es va anar tal com era: de manera serena, discreta, sense demanar mai res».

Hi ha llegats que es mesuren en anys de professió, en coneixements transmesos i en pacients atesos. I n’hi ha d’altres, més íntims, que es reconeixen en la gratitud d’un amic, en l’amor d’una família i en totes aquelles persones que, en recordar-lo, tornen a trobar una raó per somriure. Salvador va ser totes dues coses: un metge compromès i un ésser humà inoblidable.

Per Álex Saldaña