El Col·legi de Metges de Tarragona lamenta profundament la seva mort. La Junta de Govern del COMT vol transmetre el seu condol als familiars i amics.

El Dr. Fermín Blas Pérez va néixer a Becerreá, Lugo, el darrer dia de 1937, tot i que en els documents oficials constava com a nascut l’1 de gener de 1938. Per a la seva família, però, sempre va ser el nen que va arribar al món el 31 de desembre i, de fet, era aquell el dia que celebrava el seu aniversari.

Era fill d’una família humil. El seu pare regentava un comerç a Becerreá i la seva mare s’ocupava de la casa. Eren sis germans i, tot i que cap d’ells va seguir el mateix camí professional, el Fermín va trobar des de molt jove una vocació que acabaria convertint-se en l’eix de tota la seva existència: la medicina, potser influenciat pel seu oncle Fermín, metge i dentista.

En aquell poble gallec de la postguerra, estudiar una carrera universitària no era una cosa senzilla. La vida tampoc ho era. Les possibilitats econòmiques eren limitades, però el Fermín tenia dues qualitats que l’acompanyarien durant tota la seva vida: curiositat i voluntat.

Va aprendre alemany pel seu compte. Ho va fer de manera autodidacta, amb aquella disciplina silenciosa que després caracteritzaria tants aspectes de la seva vida. I aquell idioma va acabar sent una porta d’entrada a la universitat. El coneixement de l’alemany li va permetre superar un examen i accedir als estudis superiors. El seu germà gran, l’Ángel, catedràtic de Química, va ser qui va fer possible que pogués afrontar econòmicament els seus estudis i va pagar-li la carrera.

El Fermín es va traslladar a Santiago de Compostel·la per estudiar Medicina. Allà va començar a convertir aquella vocació primerenca en una professió. Però el seu recorregut professional el portaria posteriorment a Catalunya. Allí estava el seu cunyat, un metge de família que s’havia instal·lat en la Costa Brava.

Va fer l’especialització en Traumatologia a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona. Van ser anys de formació intensa, d’aprenentatge i de contacte amb una especialitat que acabaria definint tota la seva trajectòria professional. Va ser també allà on va conèixer la dona que compartiria amb ell la resta de la seva vida: Mari Carmen Martínez, una infermera d’Estella, Navarra, que treballava com a instrumentista de traumatologia. Es van casar i junts van emprendre una nova etapa que aviat va donar els seus fruits, ja que van tenir tres fills: Fermín, Itziar i Eduardo.

El Dr. Fermín Blas va fer les seves primeres passes en el camp professional a l’Hospital Trueta de Girona, on va desenvolupar una part fonamental de la seva carrera i va participar, juntament amb el Dr. Creus, en la col·locació de les primeres pròtesis realitzades a Espanya. Era una època en què la cirurgia traumatològica estava vivint una profunda transformació i en què determinats procediments que avui poden semblar habituals constituïen autèntics avenços mèdics.

El 1975, el Dr. Fermín Blas va obtenir una plaça a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. Va arribar a la ciutat al juliol, tot just uns dies després del naixement de la seva filla Itziar. Aquí trobaria la seva llar. Des de la seva arribada a Tarragona i pràcticament fins al final de la seva carrera, l’Hospital Joan XXIII va ser la seva casa professional, tot i que després també va desenvolupar la seva activitat professional en l’àmbit privat, a la clínica Monegal –després, Viamed Monegal­. Al llarg de la seva trajectòria va atendre milers de pacients.

També va deixar una empremta pròpia en l’àmbit de la Traumatologia. Va ser impulsor i precursor dels cursos de cirurgia del peu que es van organitzar en col·laboració amb la Clínica Viamed Monegal i l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Tarragona. Aquells cursos reflectien bé la seva manera d’entendre la professió. Reunia especialistes i podien passar tres o quatre hores parlant dels ossos del peu, de tècniques quirúrgiques, de casos clínics i de les possibilitats de millorar els tractaments. Per a ell, la medicina no acabava a la consulta ni al quiròfan. També consistia a estudiar, compartir coneixements i continuar aprenent.

Però potser la millor manera de comprendre com vivia la seva professió es troba en una frase que la seva filla ha conservat com una de les seves senyes d’identitat: “treballava com una mula”. En efecte, el treball ocupava un lloc central en la seva vida. Era exigent amb ell mateix i creia profundament en la necessitat de fer les coses bé. Per a Fermín, treballar no consistia simplement a complir amb una obligació; calia fer-ho amb excel·lència. Dedicava moltes hores a la seva professió i s’hi va lliurar amb una constància que va mantenir fins i tot quan els anys van començar a pesar.

Aquesta dedicació va arribar a formar part de la seva pròpia identitat. Quan, ja gran, va patir una demència, apareixia sovint en les seves paraules la necessitat de tornar a la feina. Com si durant tants anys la professió hagués quedat tan profundament arrelada en ell que ni tan sols la malaltia pogués esborrar aquella responsabilitat interior.

Com a pare, el Fermín també era exigent. Tenia autoritat i esperava molt dels seus fills. La seva manera d’educar estava probablement relacionada amb la mateixa concepció de l’esforç que aplicava a la seva professió: les coses s’havien de fer bé, amb responsabilitat i disciplina.

Tanmateix, aquella exigència convivia amb un caràcter serè. No era una persona de grans explosions emocionals. Mai no va ser de cridar ni d’enfadar-se fàcilment. Tenia bon caràcter i era sempre amable.

No era un home especialment extravertit. Més aviat al contrari; estava còmode amb ell mateix i podia gaudir de la solitud, de la tranquil·litat i, sobretot, de la seva família. No necessitava una gran vida social per sentir-se bé. Això no significava que fos una persona esquerpa. Simplement tenia un món interior ampli en què trobava bona part d’allò que necessitava.

La professió del pare va deixar una empremta evident en la família. La seva filla Itziar va seguir els seus passos i va estudiar Medicina. Tot i que va triar una especialitat diferent –Anestesiologia–, va acabar exercint també en alguns dels llocs on havia treballat el seu pare. Els seus altres dos fills van seguir camins diferents: el Fermín va estudiar Relacions Laborals, i l’Eduardo, Enginyeria Tècnica Industrial.

Els seus companys de feina van acabar sent també els seus principals amics. I amb el pas dels anys, aquesta circumstància va adquirir un component melancòlic. Fermín tornava cada estiu a Galícia i mantenia els seus vincles amb aquella terra d’on procedia, però també veia com, a poc a poc, desapareixien les persones que havien format part de la seva vida, tant a Tarragona com a Galícia.

Hi havia una altra característica que ajuda a comprendre la seva personalitat: mai no va deixar d’estudiar. L’alemany va romandre amb ell durant tota la seva vida. Ja d’adult continuava estudiant-lo per plaer. Llegia, traduïa textos i articles i mantenia viu aquell aprenentatge que havia començat tants anys enrere. També va trobar temps per a altres aficions. Li interessava la Borsa i va convertir la inversió en un dels seus passatemps. També feia esport, sobretot caminava i nedava.

Potser la característica que millor va definir el Dr. Fermín Blas Pérez va ser la seva voluntat. Tenia una voluntat de ferro, ferma, gairebé obstinada, que havia demostrat des de jove quan, en circumstàncies econòmiques difícils, va trobar en l’estudi de l’alemany una via per arribar a la universitat, i que el va acompanyar durant dècades de feina, d’aprenentatge i de dedicació als seus pacients. I també va ser present al final. No volia morir. Ho deia obertament i es va aferrar a la vida mentre va tenir forces per fer-ho.

El Dr. Fermín Blas Pérez va morir a Tarragona el 22 de setembre de 2026. Deixa una llarga trajectòria mèdica, milers de pacients atesos, generacions de professionals amb qui va compartir coneixements i una família en què la seva vocació mèdica va trobar continuïtat. Deixa també l’exemple d’una vida construïda sobre l’esforç, la curiositat, la disciplina i el compromís amb la feina. I és que, fins al final, el Dr. Fermín Blas va continuar sent aquell home de voluntat de ferro que havia après, des de molt jove, que les oportunitats no sempre arriben soles: de vegades cal buscar-les, estudiar-les, treballar-les i aferrar-s’hi. I ell ho va fer durant tota la seva vida.

Per Álex Saldaña