Professionals

Autor: Xavier Allué, Doctor en Antropologia i Pediatria

Pocs moments com aquest, d’una epidèmia horrible, per parlar de nosaltres mateixos. Si alguna feina fem els metges és tractar malalts. Entendre, diagnosticar, tractar i prevenir malalties de la gent que estan a càrrec nostre o que ens ho demana. Quan una malaltia concreta s’estén a amplis sectors de la població i que d’individual esdevé col·lectiva, és quan parlem d’epidèmia. No ho acabem d’inventar: el llibre V dels Tractats hipocràtics, escrit fa més de 2300 anys ja en parla.

La història de la humanitat va plena d’episodis d’epidèmies que van causar grans mortaldats i que van canviar el curs dels esdeveniments de països, de ciutats o de comunitats. Cada una va ser un repte per les societats afectades i molt sovint van demostrar la impotència dels humans per a combatre-les. Que en català s’anomenin “passes” té a veure amb el caràcter contagiós, encomanadís de les malalties epidèmiques, que es passen d’uns a altres. Però també que van ser esdeveniments passatgers, temporalment limitats que apareixen i desapareixen sense que s’arribi a saber com comencen i com acaben.

Aquest cop sabem, o creiem saber, quan ha començat, però encara estem lluny de saber com o quan acabarà. Per tant queda feina. Molta feina.

La feina la fem els professionals. Del procés salut-malaltia-assistència-prevenció, seqüència paradigmàtica de la realitat de la salut, els professionals participem en tota ella. Entenem la salut i promovem la seva conservació; coneixem les malalties i les seves representacions, les definim, les identifiquem i les diagnostiquem. Proporcionem l’assistència de la manera més eficaç possible, més des que tenim mitjans de reconeguda eficàcia, tant mèdics com quirúrgics què, val a dir, tampoc fa tant de temps que els tenim. I orientem, ordenem i organitzem la prevenció tant de les afeccions individuals com les col·lectives.

És el nostre compromís. Per això ens hem format i organitzat. I com grup organitzat, col·legi de col·legues, responem davant de la societat per un contracte implícit que inclou la vocació, la independència, l’altruisme, l’autonomia, la responsabilitat, l’observança d’un codi de conducta, la cerca de l’excel·lència, l’elaboració d’estàndards de bona pràctica o promoció de la recerca…entre d’altres.

En èpoques més recents,”…amb l’aparició de l’Estat del benestar i de les organitzacions sanitàries com finançadores i proveïdores dels serveis d’atenció sanitària, el contracte social implícit entre metges i societat es converteix en un contracte subscrit per tres parts: els metges, els ciutadans i els serveis de salut.” (Jovell i Navarro, 2006) Això inclou nous compromisos com la rendició de comptes, el control de qualitat, la cooperació-treball en equip, les decisions tutelades i raonades i, també, compartida amb concordança terapèutica, la continuïtat assistencial, la confidencialitat, l’empatia, el respecte a la privacitat o el sentit de justícia individual i social.

Tot això genera comportaments uniformes i respostes coordinades davant de reptes com l’actual de la CoViD-19. Ha estat enmig d’aquesta indubtable tragèdia que sembla com si la societat, de cop, tingués consciència de la importància de la tasca dels metges i altres professionals de l’àmbit de la salut. Com si els hi agafés de sorpresa. Cert que alguns ingrats han intentat dissimular la realitat. Polítics i autoritats han incorporat esperpèntiques figures com militars plens de medalles per a intentar explicar el dia a dia de l’epidèmia, amb vocabulari bèl·lic i desplegament de forces pels carrers al mateix temps que ignoraven les dificultats i mancances dels serveis assistencials. Mentre uns es discutien competències d’incompetents, els professionals s’hi jugaven i, dissortadament també, perdien la vida en el seu exercici habitual.

El reconeixement popular d’uns aplaudiments vespertins no ha compensat suficientment les pèrdues de vides, la fatiga, l’esgotament de jornades inacabables, la desesperació per les escasseses de recursos o les penúries salarials, ara migrament compensades amb una propina. Un cop més “lleons manats per xais”.

Aquest breu respir que l’evolució de l’epidèmia sembla que ens permet, ha de servir per denunciar les tremendes mancances que han generat les retallades en inversions en salut, replantejar sistemes i formules organitzatives, redistribució de materials, ordenació de dependències i estructures i definició del que en justícia els professionals s’han fet creditors. Si més no perquè tot va en benefici de la gent.

 

Ref. Albert J. Jovell i María D. Navarro. “Profesión médica en la encrucijada: hacia un nuevo modelo de gobierno corporativo y de contrato social” Fundación Alternativas. Documento de trabajo 98/2006 ( ISBN: 84-96653-21-8)