El valor de la dedicació

El número 1 del MIR 2024 va manifestar en una entrevista a Diario Médico: “Dermatologia i Endocrinologia m’interessen ja que em poden oferir a llarg termini una bona qualitat de vida”. Aquesta frase em va fer reflexionar. La meva generació, els que vàrem fer el MIR els anys 90, no pensàvem en la qualitat de vida a l’hora de triar l’especialitat, sinó més aviat en aquella en què ens sentíem més identificats, en què crèiem que teníem més habilitats, o bé en aquella que ens permetia estar més a prop de la nostra família, i/o de l’entorn geogràfic culturalment més afí. 

Haver de fer guàrdies, seguir treballant l’endemà, arribar a casa i haver d’estudiar per preparar-te la sessió propera (i poder respondre les preguntes punyents d’algun adjunt diguem més torracollons), no ens feia por. Senzillament no hi pensàvem perquè, no ho sabíem quan entràvem en el sistema MIR. Érem innocents?, o més aviat els actuals, els de les generacions d’ara, són més espavilats?

Els MIR actuals, estan preparats per afrontar la Professió?, la responsabilitat d’haver de decidir, la incertesa  d’un diagnòstic, d’un procediment, … i la frustració que se’n pot derivar? El xoc de sortir de “les faldilles” de la Universitat i entrar de ple al món laboral sanitari on, a més de ser un personal laboral ets un docent que té la responsabilitat d’aprendre una especialitat, és diferent ara que en els anys de la meva generació? Podem dir que els metges  joves són més “sensibles”, que tenen més possibilitats de “trencar-se” davant els problemes?

És indubtable que el món, la Societat en general i la Medicina en particular han canviat significativament els últims 30 anys. Ja fa uns quants anys, hi ha una sèrie d’aspectes emergents en el sistema de Salut completament diferents a èpoques passades: l’envelliment de la societat, que comporta una major pluripatologia i cronicitat, la gestió de la solitud, la discapacitat, afrontar el final de la vida (digne i respectuós amb el principi d’autonomia del pacient), la major complexitat diagnòstica i terapèutica, el ferotge increment de la tecnologia i digitalització (ara ja entrant a l’era de la Intel·ligència Artificial), el treball en equip multidisciplinar i multiprofessional (on els líders de gestió poden no ser personal mèdic, per tant, amb una visió diferent), la conciliació familiar, l’increment normatiu sobre drets (tant professionals com laborals), la brutal pressió assistencial, etc.

Aquests canvis comporten indubtablement una manera diferent de veure les coses, d’actuar, de pensar fins i tot. I generen un canvi en la llista de prioritats per a tothom, també pels nous residents. No ens hi podem posar d’esquena, sinó que ens hem d’esforçar per adaptar-nos i fer canviar les coses: el sistema de Formació (tant en el Grau de Medicina com en la Formació Especialitzada), amb noves eines d’aprenentatge i d’avaluació.

No obstant, a molts de la meva generació els pot donar la sensació que els residents actuals prioritzen més el seu propi benestar, la família i el temps d’oci personal a la feina. Potser la clau de volta de tot plegat és la percepció que tenen de la nostra feina, ben entesa com això: com una feina més, amb un horari definit i fixat. Nosaltres (em refereixo altrament a la generació de metges que represento), sempre hem considerat la “feina” com alguna cosa més, com una professió vocacional i humanista, que comporta una dedicació gairebé exclusiva en molts moments de la nostra vida (la residència és per nosaltres un exemple clar). Una professió que té com a eix central el pacient, la relació humana amb la persona malalta que ens demana ajut, per garantir el seu guariment o el seu benestar, preservant per damunt de tot la seva dignitat i la seva voluntat. Nosaltres no ens miràvem el rellotge, no escatimàvem hores,… ens semblava que era el que havíem de fer si ens volíem formar bé, si volíem convertir-nos realment en uns bons especialistes. O m’equivoco?

Els metges joves que entren al programa de residència  estan altament qualificats acadèmicament. Són els que han presentat unes notes de selectivitat més elevades, que els ha permès entrar a les diferents Facultats de Medicina (números d’escàndol: tretzes amb escaig sobre catorzes en la majoria dels casos). I després han de superar tota una carrera de sis anys mínim (set si hi sumem l’any extra de preparació exclusiva del MIR – el “sistema” gaire bé obliga a tothom en aquest sentit si volen optar a una bona nota a l’examen MIR-). Uns estudis de Medicina, segons el meu punt de vista, massa centrats en l’esmentat examen MIR, que molts ja qualifiquen de “mirificació” de la Medicina, i altrament uns estudis basats en una espiral tecnològica creixent que tindrà continuïtat en la fase de residència. El document elaborat pel prestigiós grup d’investigadors Hastings Center de Nova York l’any 1996, amb el títol Los fines de la Medicina, ja afirmava: “Una espiral imparable que neix a la Facultat. La formació dels metges està orientada a l’ús de la tecnologia. La indústria farmacèutica i d’equipaments mèdics es dediquen a desenvolupar-la i produir-la, i els sistemes d’assistència no pensen en altra cosa que en la seva utilització i finançament”.

Malgrat aquests canvis, aquests profunds canvis en la societat i en el sistema de Salut, hem de seguir instruint al resident novell que entra al sistema per aprendre una especialitat, en els valors de sempre, en l’equitat, en la cultura de l’esforç, en l’ètica i el professionalisme. Aquests no han canviat. El metge resident segueix sent la base del sistema sanitari, atès que sense una Formació Mèdica Especialitzada, no es pot garantir la continuïtat del sistema. 

Som responsables de transmetre el coneixement, les actituds i els valors humans, l’anomenat professionalisme,  a les noves generacions per tal que segueixin exercint una Medicina de qualitat a la ciutadania, a les persones malaltes que són, en definitiva, les persones més vulnerables.

La Formació dels MIR és potser el repte més important al que s’enfronta el sistema de Salut: s’ha d’aprendre, s’ha d’ensenyar i s’ha d’avaluar el professionalisme  a les noves fornades de residents.

En aquest sentit, malgrat els pensaments en veu alta esmentats, he de dir que estic content ja que conec a molts metges joves, que posen al mateix nivell la capacitació acadèmica, l’esforç en el treball, l’aprenentatge de la digitalització tecnològica amb aquests valors humans de la Professió. Com a exemple: no fa gaires anys, en una guàrdia, a altes hores de la nit o matinada, la resident de primer any em va cridar tota preocupada per una pacient. Estava desesperada ja que es veia certament “impotent” davant la situació clínica. Es tractava d’una dona nonagenària, pluripatològica, diagnosticada d’un procés oncològic disseminat, sense possibilitat de tractament curatiu i sense indicació de mesures agressives, que presentava unes rectorràgies. Estava dèbil però n’era conscient. La resident em demanava, gairebé m’exigia, que havíem de fer alguna cosa, alguna cosa més. Vam anar plegats a l’habitació, ens vam asseure al voral del llit i vaig veure com la resident li agafava la mà, amb tendresa. No us podeu imaginar la reacció, la mirada de la pacient, …de consol, d’alleujament, de tranquil·litat, de pau i d’agraïment. 

Això és la nostra Professió, la Medicina que cap màquina ni tecnologia ens podrà prendre mai i que, el valor de la qual, hem de mantenir i transmetre a les noves generacions de metges residents.