Alberto Barbod Abad

L’Alberto Barbod Abad va néixer el 15 de novembre de 1943 a Saragossa. Fill mitjà de tres germans, el seu pare es dedicava a l’elaboració i comercialització de vins procedents de les seves vinyes en el Camp de Cariñena (feliços anys d’infància aquells estius al poble de Aguarón que seran de mode recurrent evocats a través de tota la seva vida). L’Alberto té 13 anys quan el seu pare mor sobtadament. S’obre llavors un temps progressivament esforçat en el qual l’evolució del patrimoni familiar arriba a requerir de la seva atenció en l’etapa de jove estudiant i adult. És per això que, després de culminar la carrera de Medicina, ciència a la qual consagraria la seva vida, transcorren encara dos anys abans d’incorporar-se al món laboral i a l’exercici d’aquesta professió.

Després d’arribar-li la notícia que a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona s’havia obert una plaça, es trasllada a aquesta ciutat i en 1970 inicia el seu exercici professional com a metge resident en el Servei de Medicina Interna d’aquest centre hospitalari, adscrivint-se dos anys després al Servei de Radiologia General.

En 1971, ja amb un treball estable, es casa amb l’Ángeles Viñes Quiroga, a qui va conèixer en la seva època d’estudiant universitari i amb la qual va mantenir un festeig de quatre anys marcat per la distància -ell estudiava a Saragossa i ella estudiava i vivia a Madrid- i les innombrables cartes que es van escriure. Fruit d’aquest amor que va créixer any rere any van ser els tres fills que va tenir el matrimoni.

Ja en 1972 l’Alberto s’incorpora al Servei de Radiologia, es lliura amb passió a la medicina i, en un irrenunciable interès per ampliar la seva formació i com a iniciativa personal (que no del servei al qual estava adscrit a l’hospital), assisteix a simposiums i congressos, arribant a tenir notícies de la innovadora Radiologia Vascular Intervencionista, la qual, partint de la ja consolidada Angiografia, amplia el desenvolupament de les possibilitats diagnòstiques i terapèutiques.

Gràcies a la seva obstinació personal a millorar cada dia i a estar a l’avantguarda dels avanços que van sorgint, aconsegueix, en 1976, que la direcció de l’hospital li enviï, en comissió de serveis i per a continuar formant-se, durant tres mesos al servei d’Angiologia de la ciutat sanitària Vall d’Hebron, a Barcelona.

Posteriorment, ja en els anys 80, és constant la seva participació activa en els congressos d’aquesta nova especialitat, organitzant en el seu servei, la finalment també reeixida sala DIVAS (Digital Intra Vascular Angiography Substraction), trobades amb col·legues amb l’objectiu de posar en comú coneixements i compartir tècniques, avanços i metodologies. També organitza sessions en el Col·legi Oficial de Metges de Tarragona.

Són anys transcendentals en els quals, per l’exponencial avanç que experimenta la tecnologia, es perfilen àmbits abans no somiats: implantació de pròtesis d’aorta i una pluralitat de variables d’endopròtesis, avui dia ja totalment normalitzades, però tota una fita en aquella època; pràctiques percutànies d’embolització transcatèter, tractant múltiples problemes vasculars de trànsit i/o localització orgànica, optimitzant o fins i tot evitant la posterior cirurgia programada. Va comptar en aquesta etapa amb la confiança dipositada en ell pel Dr. Luengo, cap del Servei de Cirurgia General.

Com sol succeir sempre que sorgeix una tècnica nova, la inicial i no breu col·lisió per part de la cirurgia vascular va ser inevitable i es va generar un període (també reflectit en una dinàmica de polèmica en els congressos) d’un instintiu i lògic èmfasi a conservar el propi criteri de bisturí operatiu, en detriment de l’innovador catèter.

No obstant això, aviat a la Sala DIVAS del Dr. Barbod arriben els joves metges del servei de Cirurgia Vascular de l’Hospital Joan XXIII, a fi de rebre formació en aquestes tècniques alternatives i en la manera de portar-les a la pràctica. En aquesta labor mereix un especial esment la Dra. Calilocs, brillant i molt compromesa, amb la qual l’Alberto va consolidar una extraordinària amistat que perdura a nivell familiar i que en el desenvolupament de la malaltia del Dr. Barbod, pacient tan actiu com estoic, es va convertir en un entranyable i fonamental suport.

L’Alberto Barbod mai va deixar d’estudiar ni de tenir la ment oberta als avanços que es produïen en el camp de la medicina, una formació llargament exercitada, barallada i sostinguda en fondària personal i compromís assumit que va haver de procurar-se per pròpia iniciativa i esforços de tota índole. No obstant això, malgrat tots aquells sacrificis, o precisament per això, es va mostrar molt generós a l’hora de transmetre els seus coneixements, la qual cosa feia amb gran passió, bé mitjançant la seva labor docent, exercida en els anys setanta i vuitanta impartint l’assignatura d’Anatomia Radiològica en la Facultat de Medicina de Reus, bé amb els seus residents, als qui, ja en qualitat de cap de secció i cap de servei en funcions, es va acurar a propiciar-los àmbits de formació.

L’Alberto Barbod es va jubilar en 2008, encara que després va continuar un temps treballant en la Policlínica del Vendrell i en la Xarxa Santa Tecla, llocs en els quals va poder brindar la seva gran formació en l’ampli espectre de diagnòstic per imatge: TAC, ECO i ressonància magnètica. Va exercir sempre la seva professió amb dedicació plena i gran empatia cap als pacients, conscient que cadascun d’ells era únic i, com a tal, mereixia un tracte a la seva mesura. Fruit d’aquest lliurament i d’aquesta atenció personalitzada són les nombroses cartes d’afecte que va rebre de pacients agraïts.

L’Alberto va trobar un alleujament a les tensions laborals en l’exercici físic, en la pràctica del tennis i en les proves de marató i mitja marató que va córrer, unes carreres que va gaudir amb aquest esperit esportiu tan intrínsec al seu caràcter i que li permetien, en la solitud del corredor de fons, retrobar-se amb si mateix.

Mort el 7 de juliol de 2025, el Dr. Barbod deixa una profunda petjada de mestratge professional i humana entre alguns dels seus col·legues, com els doctors Massot i Vicente, així com entre els seus grans amics i, sobretot, en la seva família i en tots els qui van tenir la fortuna de compartir amb ell i de rebre tant les seves sàvies paraules com els per a ell indispensables, valuosos i sempre expressius silencis.

Per Álex Saldaña