El Col·legi de Metges de Tarragona lamenta profundament la seva mort. La Junta de Govern del COMT vol transmetre el seu condol als familiars i amics.

El José Luis Sardaña Blasco va néixer a Saragossa el 8 de febrer de 1930. Va ser el menor de sis germans i va créixer en el si d’una família vinculada amb l’àmbit sanitari, perquè el seu pare era practicant, com ho era també el seu germà Manuel, qui va tenir molt a veure amb el fet que José Luis es decantés per la medicina, una vocació que també va transmetre als seus fills, dos dels quals són mèdics, un altre infermer i un altre, visitador metge.

Així que a ningú va estranyar que el jove José Luis decidís estudiar Medicina, carrera que va cursar en la facultat de Saragossa. Acabats els estudis, no va trigar a exercir la seva professió, primer com a interí i poc després com a propietari de la plaça de metge titular, en diferents poblacions: Pozuelo de Aragón (Saragossa), en 1958; Ores (Saragossa), de 1957 a 1958; Embid de Ariza (Saragossa), de 1958 a 1959, com a interí i, posteriorment, de 1964 a 1965, com a propietari de la plaça; Zalla (Biscaia), de 1959 a 1961; Munébrega, La Vilueña i Valtorres (Saragossa), de 1961 a 1964; Vinebre (Tarragona), de 1965 a 1973, i el Morell (Tarragona), de 1973 fins a la seva jubilació, en 1995.

Va ser un professional totalment entregat al seu treball, que era també la seva passió i a la qual dedicava les 24 hores del dia. Els seus fills recorden els cops a la porta del domicili a hores intempestives de la matinada i aquella frase que se’ls va quedar gravada: “Doctor, doctor, ha de venir…”. I el José Luis sempre anava. També van perdre el compte de tants menjars de família que es van veure interrompudes perquè el seu pare havia de sortir disparat a atendre un pacient. I, malgrat aquestes inoportunes crides, ell, home tranquil i discret que escoltava amb atenció i s’interessava pels problemes dels altres, sempre atenia els seus pacients amb amabilitat i empatia. Conegut per tenir un ull clínic precís i una ètica impecable, es feia voler i respectar tant pels seus pacients com pels seus companys de professió. En aquella època, al no haver-hi un ambulatori en cada població, eren els mateixos metges els que feien les ‘guàrdies’, se suplien i s’ajudaven entre si per a donar servei als pobles pròxims. Allí on va exercir, va deixar empremta, en forma de molts i benvolguts amics i de pacients que encara avui fan arribar a la seva esposa i fills comentaris d’agraïment i paraules amables, testimoniatges del bon record que va deixar en les persones que va atendre.

Va conèixer a l’amor de la seva vida per casualitat. Caminava pel Passeig de la Independència de Saragossa quan la va veure passejant amb la seva germana i unes amigues. Va decidir seguir-la, fins que la va aconseguir i es va presentar. Es deia Julia. La família d’ella també estava vinculada a la medicina: l’avi de la Julia era mèdic en un vaixell de passatgers i el seu germà bessó va ser un bon cardiòleg a Saragossa. És a dir, que sempre va estar envoltada de metges. Després de tres anys de festeig, es van casar i van passar tota la vida junts. Només la mort d’ell va poder separar-los, dos dies abans que celebressin el 66è aniversari de noces. El matrimoni va ser tan feliç com fructífer; van tenir nou fills: José Luis, Marta, Francisco José, Manuel, Santiago, Pablo, Enrique, Julia i Eugenia. Va ser aquella una llar plena d’afecte, dedicació i, com no, de molt de moviment.

Però, a més de la seva passió per la medicina i per la família, el José Luis va destacar com a gran esportista. Va ser campió d’Aragó de natació en les proves de 200 metres i en relleus, i sempre recordava la seva època competitiva en el Stadium Casablanca de Saragossa. Va ensenyar a tots els seus fills i filles a nedar i els va inculcar la passió per aquest esport. Amb mes de 85 anys encara competia amb ells en la piscina o en la mar. També li agradava el tennis de taula (va ser subcampió d’Aragó). A més, tenia altres entreteniments, com caminar, llegir, viatjar amb la família i pescar. De fet, els caps de setmana i en vacances sortia durant hores amb la seva embarcació. Era una activitat que ho relaxava.

Durant la seva malaltia sempre va estar en la seva llar i va comptar amb la cura, l’atenció i l’afecte de la seva esposa i dels seus fills i filles. Va morir el 6 d’octubre de 2025, als 95 anys, deixant als seus descendents un llegat d’ètica, paciència, respecte, empatia i dedicació i una profunda petjada d’afecte en tots els que van tenir la fortuna de creuar-se en el seu camí.

Per Álex Saldaña