Les síndromes de la societat del benestar

Mai com ara havíem viscut tan bé i, paradoxalment, mai havíem estat tan vulnerables. Allò que abans era una incomoditat assumida —l’avorriment dels nens, la debilitat de les cames dels ancians, la mandra del dilluns— avui és motiu de diagnòstic, etiqueta i, si pot ser, tractament. La societat del benestar, que ens ha allargat la vida i ens ha regalat seguretats impensables fa només dues generacions, també ha fabricat noves síndromes: formes sofisticades de batejar el que simplement era part de la condició humana.

Estrès postvacacional

Quan els nostres avis tornaven al camp o a la fàbrica després de la festa major, ho feien amb cansament, sí, però també amb la normalitat de qui sap que el descans és breu i que la vida —per definició— és treballar. Avui, en canvi, necessitem articles a la premsa i sessions de coaching per superar “el trauma de reincorporar-nos a l’oficina després d’un mes de vacances”.

Adolescents rebels

La pubertat sempre ha estat una etapa convulsa. Aristòtil ja descrivia els joves com a impulsius i amants dels excessos. Però allò que era universal i consubstancial a l’edat, avui es formula en termes clínics: “trastorn oposicionista desafiant”. L’etiqueta ens estalvia acceptar que la vida en família —simplement— és difícil.

El dèficit d’atenció

En l’època dels llibres de text de 300 pàgines i dels mestres amb regle a la mà, hi havia nens moguts, dispersos o somiadors. Avui, molts d’aquests perfils són capturats sota el paraigua del TDAH. Això no vol dir que el trastorn no existeixi, sinó que la frontera entre el que és un diagnòstic clínic i el que és un tret de caràcter s’ha tornat més permeable que mai.

L’addicció a les xarxes

No és discutible que les pantalles han transformat la manera de relacionar-nos. Però la necessitat d’estar permanentment connectats també té precedents: el lector compulsiu del diari, el radiooient incapaç de perdre el butlletí horari, el jove que esperava amb ànsia la carta setmanal. El que canvia és la intensitat i la velocitat, però no la dependència a l’estímul.

La síndrome del niu buit

Quan els fills marxen de casa, molts pares viuen un buit emocional evident. Sempre ha estat així: el pas de la criança a la solitud relativa és un tràngol natural de la vida familiar. Avui, però, aquest malestar també s’ha convertit en diagnòstic, amb manuals i guies d’afrontament. El que abans era tristesa i enyor, ara és “síndrome”. El nom no fa menys dolorosa l’absència, però l’embolcalla amb una pàtina clínica que ens fa sentir acompanyats… i potser també més vulnerables.

Quan l’avorriment era educatiu i el dolor puntual una incidència sense importància

Potser la diferència més gran entre ahir i avui és la percepció de l’avorriment i del dolor. Els nens s’avorrien —i això els obligava a inventar jocs, a mirar el sostre o a llegir. I els pares no vivien amb l’angoixa d’entretenir-los a cada instant. L’avorriment ben entès i ben emprat pot afavorir el descans mental, l’autoreflexió i de totes totes ens ajuda a percebre el pas del temps.

El diagnòstic com a consol

En definitiva, no és que les noves síndromes siguin falses; és que responen a una cultura que prefereix l’etiqueta a l’acceptació. Posar un nom a la incomoditat ens dona la sensació de control i, sobretot, ens allibera de la responsabilitat de conviure-hi. Però potser el veritable repte és recuperar una mica d’aquella resistència antiga, aquella capacitat de tolerar el malestar sense necessitat de convertir-lo en patologia.

El paper del metge

Enmig d’aquest panorama, el metge té un paper delicat. D’una banda, ha de reconèixer i acompanyar els patiments reals dels seus pacients, sense menystenir-los. De l’altra, ha d’evitar caure en la trampa de medicalitzar-ho tot, convertint la vida quotidiana en una successió de diagnòstics. Entre la compassió i el criteri clínic, el metge és sovint la veu que recorda que no tot el que incomoda és malaltia i que, a vegades, la millor recepta és senzillament aprendre a viure amb la incomoditat.