El Col·legi de Metges de Tarragona lamenta profundament la seva mort. La Junta de Govern del COMT vol transmetre el seu condol als familiars i amics.

El Dr. Joan Poll Cirera va ser, per damunt de tot, un metge de família en el sentit més profund del terme: un professional lliurat a la cura de les persones i un home profundament compromès amb la seva família, la seva comunitat i la seva vocació de servei. Nascut a Gràcia (Barcelona) el 19 de maig de 1931, va desenvolupar una trajectòria mèdica marcada per la proximitat, el rigor i una manera d’entendre la medicina fonamentada tant en el coneixement com en la humanitat.

El primer record que Joan Poll Cirera conservava de la seva infància era un tricicle vermell. Es veia a si mateix recorrent el pis de Gràcia amb tot just tres anys, en aquella casa on convivien avis, mare, germana i besàvia, i on la vida transcorria entre una cuina gran, convertida en el cor de la llar, i un menjador que també feia de perruqueria. Allà, en aquell univers domèstic ple de veus, afectes i generacions entrellaçades, es va començar a forjar la mirada de qui, amb els anys, faria de la cura dels altres la raó de la seva vida.

No és casual que el títol que va escollir per a les seves memòries fos Joan Poll Cirera, un metge de família: aquesta expressió resumeix amb precisió l’essència de la seva vida, marcada per una doble fidelitat: a la medicina i a la família, dos àmbits que va entendre sempre des del compromís, l’entrega i la cura.

Tot i que mai no va explicar de manera concloent com va néixer la seva vocació mèdica, sí que va deixar clar que la medicina, per a ell, va ser sempre una forma de servei. Va estudiar a l’Hospital Clínic de Barcelona, orientant-se inicialment cap a l’especialitat quirúrgica, i ja en els darrers anys de carrera va començar a col·laborar com a voluntari al Somorrostro, l’històric i populós barri de barraques de Barcelona, una experiència que va reforçar el seu contacte directe amb la realitat social i amb els pacients més vulnerables.

Sovint deia que en acabar la carrera encara no sabia realment medicina, i que el veritable aprenentatge va arribar després: en el tracte diari amb els malalts, en l’escolta, en l’observació i en una disciplina d’estudi que va mantenir durant més de quaranta anys d’exercici professional. Aquesta combinació d’humilitat intel·lectual i constància va ser un dels seus trets d’identitat.

La seva trajectòria professional va estar lligada a diferents destins i etapes que el van convertir en un metge profundament connectat amb el territori i amb les persones. El seu primer destí va ser per fer unes substitucions a l’Hospitalet, on va rebre els primers sous i va començar a construir el seu projecte de vida. Volia guanyar diners per construir un pis damunt de la casa dels seus pares i poder-se casar amb Adela Moliner, practicant i llevadora, la dona amb qui compartiria no només una vida, sinó també una vocació de cura. Es van casar a Montserrat el 12 de juny de 1958, i junts van formar una parella unida per la feina, la família i una entrega silenciosa però constant als altres.

Tot just casats van iniciar una etapa en la medicina rural que va marcar profundament la seva manera d’exercir. A Torrelavit, com en altres pobles on va treballar, va ser rebut com “el senyor metge”, però la seva relació amb els veïns va anar molt més enllà del respecte professional: va ser una relació de confiança, proximitat i ajuda mútua. En un context en què moltes famílies tenien dificultats per costejar-se els tractaments i en què el metge era també una figura de referència social, Joan Poll buscava sempre solucions que alleugerissin aquesta càrrega, receptant quan podia fórmules magistrals més assequibles. Aquest gest, aparentment petit, revela amb claredat la seva manera de practicar la medicina: amb criteri clínic, sí, però també amb sensibilitat social i una gran empatia envers les condicions de vida dels seus pacients.

Al llarg dels anys va exercir a Torrelavit, Albinyana, l’Almúnia, Gavà, Vila-seca, Salou i, finalment, Tarragona, on va culminar la seva carrera professional i es va jubilar. En tots aquests destins va deixar una empremta que anava més enllà de la consulta. Va ser un metge present en la vida quotidiana dels pobles i ciutats on va treballar, integrat en la comunitat, proper als seus pacients i capaç de teixir amistats duradores, com la que va mantenir amb el capellà d’Albinyana, “El Cori”. La seva faceta humana es percep també en aquells records de joventut i maduresa compartida: el metge que jugava a futbol amb els veïns, que es lesionava, que es curava amb esparadrap i que tornava a jugar el diumenge següent. En aquesta imatge hi ha alguna cosa essencial del seu caràcter: senzillesa, vitalitat, sentit de l’humor i una gran capacitat per formar part de la vida dels altres sense distància ni solemnitat.

Els qui el van conèixer el recorden com un metge rigorós, treballador i profundament humà. Però potser la millor mesura del que va ser no es troba en els seus càrrecs ni en els destins on va exercir, sinó en l’afecte que va deixar sembrat. Quan es va jubilar a Tarragona, va pensar que la seva etapa com a metge havia acabat. Tanmateix, poc després, van ser els seus propis pacients els qui li van demostrar el contrari: li van organitzar un homenatge multitudinari, espontani, nascut únicament de la gratitud. Més de dues-centes cinquanta persones van voler acompanyar-lo. Hi va haver plaques, discursos i reconeixements, però una frase va quedar per damunt de totes i el va acompanyar especialment en els seus darrers anys: “Només una bona persona pot arribar a ser un gran metge”.

Aquesta frase sintetitza la figura del Dr. Joan Poll Cirera: un metge de llarga trajectòria, sí, però, sobretot, una bona persona. Un professional que va entendre la medicina com una responsabilitat quotidiana, exercida amb rigor, humilitat i vocació de servei; i un home que va fer de la família, l’amistat i el compromís amb els altres l’eix de la seva vida.

El Dr. Joan Poll Cirera va morir el 5 de juny de 2026 a Vinaròs, deixant el record d’una vida plenament dedicada a cuidar. La seva trajectòria perdura com a exemple d’una medicina humanista, propera i profundament compromesa amb les persones.

Per Álex Saldaña