El Col·legi de Metges de Tarragona lamenta profundament la seva mort. La Junta de Govern del COMT vol transmetre el seu condol als familiars i amics.

Hi ha persones que dediquen la seva vida a una única vocació. José Ignacio Mazzanti va tenir la fortuna –i el talent– de viure’n dues amb la mateixa intensitat: la medicina i la música. Ginecòleg de professió i músic de vocació, va saber harmonitzar ambdues passions fins a convertir-les en una manera d’entendre la vida, sempre guiada per la sensibilitat, la proximitat i el compromís amb les persones.

Va néixer a Buenos Aires el 26 de juliol de 1942 en una família en què la medicina era molt més que una professió. La seva mare era mestra i el seu pare, el primer metge de la nissaga familiar, un home que va transmetre als seus tres fills la vocació de tenir cura dels altres. José Ignacio va escollir la ginecologia, mentre que els seus germans es van especialitzar en gastroenterologia i cardiologia. Però en aquella llar també s’hi respirava música. El jazz formava part de la vida quotidiana i els tres germans van acabar desenvolupant una intensa activitat musical. José Ignacio va trobar en el saxo i el clarinet una forma d’expressió que l’acompanyaria tota la vida.

No és casualitat que la seva pròpia trajectòria acabés assemblant-se tant a la del seu pare. Es va casar amb una mestra, que també era professora de piano, i plegats van formar una família en què la medicina i la música convivien amb absoluta naturalitat. Van tenir tres fills, un dels quals també ginecòleg, i tots van créixer envoltats de partitures, assajos i converses sobre pacients. Un d’ells fins i tot va convertir la música en la seva professió. A la família Mazzanti, el jazz i la medicina mai no van ser camins separats.

Es va llicenciar en Medicina a la Universitat de La Plata i va iniciar la seva trajectòria professional a l’Hospital de Lanús. Durant els primers anys, la música va arribar fins i tot a ocupar més espai que la medicina. Els escenaris li oferien més oportunitats que les consultes i, durant un temps, va compaginar ambdues carreres. L’any 1967 va participar en la creació de La Porteña Jazz Band, una formació que acabaria esdevenint un referent internacional del jazz tradicional argentí. Mai no va entendre la música com un simple entreteniment. Per a ell era una necessitat, la millor teràpia per recuperar l’equilibri després de llargues jornades de feina i una manera d’alimentar l’esperit.

A començaments dels anys noranta, en un context d’incertesa econòmica a l’Argentina, va prendre una decisió que canviaria el rumb de la seva vida. Espanya necessitava metges i ell va decidir iniciar una nova etapa al costat de la seva família. Va arribar primer a Ourense, on va treballar durant dos anys, però ben aviat va comprendre que l’entorn mediterrani s’adaptava millor a la manera de viure de la seva família. Tarragona es va convertir, aleshores, en la seva nova llar.

Des de Salou, on va establir la seva residència, va construir una sòlida trajectòria professional a la demarcació. Va exercir a la Clínica Fàbregas de Reus —posteriorment CMQ—, a l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona i va mantenir consultes privades a Reus, Cambrils i el Vendrell. La consulta de Reus acabaria adquirint un significat especial en compartir-la amb el seu fill, també ginecòleg. Junts van impulsar el centre Procrear, símbol d’una vocació que es transmetia d’una generació a la següent.

Tots aquells que el van conèixer destaquen, per damunt de tot, la seva extraordinària qualitat humana. Va ser un metge proper, d’un tracte afable, capaç d’establir una relació de confiança que anava molt més enllà de l’acte mèdic. Moltes de les seves pacients van acabar convertint-se en una mena de segona família. Va acompanyar milers de dones en alguns dels moments més importants de les seves vides i va contribuir al naixement de generacions senceres de nens i nenes que avui formen part de la història recent del Camp de Tarragona.

La seva vida no es va limitar a la consulta. També va ser un home profundament agraït amb la terra que el va acollir. Es va enamorar de Catalunya, de Tarragona i, molt especialment, de Salou, on es va integrar plenament sense renunciar mai a les seves arrels argentines, construint-hi una nova llar sense perdre el vincle amb els seus orígens.

José Ignacio Mazzanti va viure intensament. Va viatjar gràcies a la música, va dedicar la seva vida a la medicina i va trobar en ambdues professions dues maneres complementàries de tenir cura de les persones: una des de la ciència i l’altra des de les emocions. Va morir el 24 de març de 2025, deixant una profunda empremta humana i professional. El seu llegat perdura en els milers de pacients que recorden la seva proximitat, en les famílies que va ajudar a créixer i en tots aquells que van compartir amb ell el privilegi d’escoltar com un mateix home podia parlar amb la mateixa passió d’un part i d’un estàndard de jazz.

Per Álex Saldaña