El Col·legi de Metges de Tarragona lamenta profundament la seva mort. La Junta de Govern del COMT vol transmetre el seu condol als familiars i amics.

El Francisco Javier Sobrino Pérez va néixer el 21 de juliol de 1949 a Calataiud, on van transcórrer els seus primers anys, abrigallat pels seus pares i la seva germana i per l’ambient familiar –allí vivien també els seus avis– i acollidor del poble que sempre portaria en el cor. Als vuit anys es va traslladar amb la seva família a Saragossa per a estudiar amb els jesuïtes, etapa en la qual va començar a forjar-se una vocació que l’acompanyaria per sempre: la medicina.

Convençut del seu propòsit, va cursar la carrera de Medicina a la Universitat de Saragossa. El seu primer contacte amb l’exercici professional va arribar a la comarca del Priorat, a Porrera, on va substituir temporalment en dues ocasions la metgessa del poble. Aquell inici rural que li va obrir les portes a una medicina pròxima, humana, gairebé artesanal, marcaria profundament la seva manera d’entendre la professió. Després arribarien altres destins, com la Torre de l’Espanyol, Paüls, Sarral, Forès o Belltall, sempre amb la mateixa entrega professional i humana que el caracteritzava.

Després d’aprovar les oposicions de metge de família, va obtenir el seu primer gran destí: el CAP Jaume I de Tarragona, on va treballar durant vint-i-un anys i va deixar una petjada profunda entre companys i pacients. Més tard va desenvolupar la seva tasca a Vilabella i Nulles, dos pobles que recordaria amb especial afecte i on es va sentir plenament integrat.

Per al Javier, la medicina no era només un ofici: era la seva passió. Gaudia conversant amb els pacients, coneixent-los, acompanyant-los, implicant-se en cada tractament. Sempre inquiet intel·lectualment, es mantenia al dia de les novetats mèdiques, assistia a cursos i devorava revistes especialitzades. Tranquil, humà, intel·ligent i polifacètic, combinava rigor professional amb una gran sensibilitat personal.

La seva vida va girar sempre al voltant de tres grans passions: la medicina, l’art i la família. I és que el Javier no era només mèdic; era també artista. La seva afició primerenca per la pintura el va portar a guanyar diversos premis de jove; els seus quadres, inspirats sovint en viatges familiars, eren una forma d’expressió íntima. La música va ser una altra de les seves constants: podia passar hores escoltant-la. La seva devoció per The Beatles era immensa; atresorava la col·lecció completa dels seus discos, especialment en vinil, la seva joia personal més preuada.

També li fascinava la pesca. A Saragossa gaudia de tardes al costat de l’Ebre amb amics, retornant al riu cada captura en un gest de complicitat amb la natura. Ja instal·lat a Catalunya, aquesta afició es va convertir en un ritual compartit amb el seu fill: llargues hores al costat de la mar, canya en mà, més pendents de la companyia, de les converses i de la calma que dels peixos.
Catalunya es va convertir en la seva llar. En un dels pobles on va exercir va conèixer a qui seria la seva esposa, la Núria Solé Canyelles, i junts van construir una vida sòlida i serena. El seu major orgull i font de satisfacció va ser el seu fill, també anomenat Javier. Ho va voler profundament i va viure per a veure-ho créixer, acompanyar-lo i celebrar els seus assoliments.

Amant dels viatges, gaudia recorrent Espanya, descobrint pobles, ciutats, muntanyes i rius, sempre en companyia de la seva família. Li encantava fixar-se en els detalls senzills, capturar paisatges, deixar-se sorprendre per llocs discrets i allunyats del focus turístic.

El Javier va ser un home que trobava la felicitat en les petites coses, que preferia passar desapercebut, que va viure de manera plena i serena. Es va jubilar als 65 anys contra la seva voluntat, perquè va intentar allargar tant com va poder una vida professional que li apassionava. La seva vocació era tan forta que, una vegada retirat, va enyorar profundament l’exercici de la medicina.

El Dr. Sobrino ens va deixar el 27 de setembre de 2025. La seva memòria perdura en la seva família, en els seus pacients, en els qui van compartir amb ell vivències professionals i personals. També en els seus quadres, en la seva música, en els dies al costat de la mar amb el seu fill i en la petjada silenciosa però profunda d’una vida viscuda amb bondat, dedicació i sensibilitat.

Per Álex Saldaña