El Col·legi de Metges de Tarragona lamenta profundament la seva mort. La Junta de Govern del COMT vol transmetre el seu condol als familiars i amics.

El Jordi Boixadera va néixer el 20 de setembre de 1946. Ho va fer a Casserres, una localitat de la província de Barcelona. Potser és aquesta una dada que pugui semblar fruit de la casualitat, però la realitat és que aquesta terra a la qual tant estimava va deixar una profunda arrel en ell, fins al punt que el Berguedà i la muntanya del Pedraforca es van convertir en autèntics símbols per a un home que va ser un gran catalanista i un enamorat del país que li va veure néixer.

El Jordi va ser el mitjà de tres germans i va créixer en el si d’una família sense cap antecedent de dedicació a la medicina. I, no obstant això, aquell nen al qual li encantava llegir, va desenvolupar aviat una profunda vocació per aquesta ciència, que va estudiar en la Universitat de Barcelona. Allí, en la Facultat de Medicina, va conèixer la Rosa Maria Espax, una companya amb la qual va començar a parlar en una classe pràctica de Medicina Interna. Corria llavors l’any 1969 i la relació entre tots dos era tan bona que, tan sols dos anys més tard, el 1971, quan van acabar la carrera, es van casar.

Amb la motxilla carregada d’il·lusió, es van anar a exercir com a metges rurals a Sant Feliu de Codines, un poble situat al Vallès Oriental que, malgrat la seva escassa distància amb Barcelona, ofereix un ambient campestre molt distint al que es respira en la gran ciutat. En aquell escenari rural va néixer, en 1972, el primer fill del matrimoni, el Francesc.

Al cap d’un any i mig, van decidir tornar a Barcelona, fins i tot corrent el risc de no tenir feina. El Jordi va començar a l’escola de Medicina Interna a l’Hospital Vall d’Hebron, però es va decantar finalment per l’especialitat d’Hematologia, en obtenir una plaça com a resident en el mateix Hospital Vall d’Hebron, on poc després va aconseguir ser adjunt. En aquells anys, en 1974, va néixer la segona filla del matrimoni, l’Anna.

Poc després, a la Rosa Maria, que s’havia especialitzat en Pediatria i posteriorment en Radiologia Pediàtrica, li van fer adjunta a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, on es va desplaçar a treballar. El Jordi seguiria els passos de la seva dona i un any més tard va traslladar la seva plaça de l’Hospital Vall d’Hebron a l’Hospital Joan XXIII, establint-se la família a Reus. Una família que creixeria amb l’arribada de l’Helena, la tercera filla del matrimoni.

El Jordi va exercir la seva professió amb autèntica passió, amb aquesta devoció que només coneixen els qui han aconseguit que la seva vocació coincideixi amb el seu treball. Potser per això, perquè li encantava el que feia, mai va mercantilitzar la professió i sempre va posar al pacient per sobre de qualsevol altra cosa. Tant, que fins i tot els tractava com si fossin de la seva pròpia família, preocupant-se molt per ells i implicant-se en el seu sofriment, demostrant una gran empatia.

Així, el Jordi Boixadera va ser un dels professionals més volguts i respectats de l’Hospital Joan XXIII fins que, a l’edat de 62 anys, va haver d’agafar la baixa per invalidesa a conseqüència de la malaltia de Parkinson que li afligia.

Va ser un home amb una extensa cultura, al qual li agradava llegir i viatjar, la qual cosa va fer en nombroses ocasions en companyia de la seva família, visitant Grècia, Turquia i qualsevol lloc on pogués imbuir-se d’història i descobrir coses interessants.

La seva altra gran passió, al costat del treball, va ser la família, a la qual es va dedicar amb una gran devoció. I, si bé ell no tenia antecessors familiars en el camp de la Medicina, sí que deixa successors, perquè tant les seves filles Anna com Helena són doctores, com ho és també una neta, mentre que el Francesc va preferir ser Enginyer de Telecomunicacions.

El mateix Parkinson que li va impedir continuar amb l’exercici de la seva professió va acabar també amb la seva vida el 21 de juny de 2025, deixant una gran tristesa per la pèrdua d’un home que va viure amb gran passió la seva professió de metge i que roman en el record dels seus familiars, pacients i de tots els qui van tenir la fortuna de conèixer-li.

Per Álex Saldaña