Marian Gutiérrez Garbayo

El Col·legi de Metges de Tarragona lamenta profundament la seva mort. La Junta de Govern del COMT vol transmetre el seu condol als familiars i amics.

La doctora Marian Gutiérrez Garbayo va néixer a Sant Sebastià el 14 de febrer de 1962. Va ser la gran de tres germans i va créixer en el si d’una família nombrosa en la qual va aprendre des de molt aviat el valor dels vincles, la conversa i l’afecte compartit. Aquella arrel donostiarra la va acompanyar sempre, fins i tot quan la vida la va portar lluny. Catalunya va ser la seva llar durant dècades, però mai no va deixar de mantenir vius els lligams amb la seva família i els seus amics del nord.

Va estudiar Medicina a la Universitat del País Basc (UPV), entre les facultats de Vitòria i Sant Sebastià. Com a metgessa psiquiatra, va desenvolupar la major part de la seva trajectòria professional a l’Institut Pere Mata de Reus, al qual es va incorporar el 1988. La institució que la va acollir no era un lloc qualsevol: el seu emblemàtic edifici modernista, obra de Lluís Domènech i Montaner, simbolitzava l’esperit de renovació i progrés en el tractament de les persones amb malaltia mental des de finals del segle XIX.

La Marian va arribar en un moment de transformació profunda. L’anomenada psicoteràpia institucional, impulsada pel professor Francesc Tosquelles, havia marcat un abans i un després en la manera d’entendre la cura i l’atenció als pacients. En aquest context de canvi i obertura, la Marian va saber integrar-s’hi amb naturalitat i créixer professionalment, aportant sensibilitat, rigor i un compromís inqüestionable.

Al llarg dels anys va treballar en diferents àrees de la institució: des de la unitat d’aguts fins a la de rehabilitació –aleshores anomenada subaguts–, passant per psicogeriatria. Més endavant va assumir la coordinació de l’Hospital de Dia Infantojuvenil, etapa en què va desplegar amb especial intensitat la seva vocació i el seu talent. Va ser aleshores quan va iniciar la seva formació en el model relacional-sistèmic, aprofundint en l’estudi de la relació dels adolescents i les seves famílies. Va trobar en aquest àmbit un espai on se sentia profundament realitzada, tant humanament com professionalment. Sempre es preguntava com podia fer millor la seva feina, com oferir un acompanyament més respectuós i eficaç.

Però la Marian era més que una excel·lent psiquiatra. Va ser també psicodramatista, i aquesta formació no només va enriquir les seves eines clíniques i la seva manera d’abordar el pacient, sinó que va suposar per a ella un temps d’aprenentatge vital, de creixement personal i d’intercanvi fecund amb professionals de tot el país. El psicodrama va ampliar la seva mirada, va afinar la seva escolta, va consolidar la seva creativitat i va enfortir aquella manera tan seva d’estar amb l’altre: propera, respectuosa i genuïnament implicada.

La Marian era també música, una passió a la qual va dedicar bona part del seu temps i de la seva energia. Es va formar com a soprano i va continuar fent-ho al llarg de tota la seva vida. La música no va ser un simple complement, sinó una altra dimensió essencial de la seva identitat. Hi trobava harmonia, profunditat i una manera d’expressar allò que de vegades les paraules no arriben a dir. I la va utilitzar també per a l’exercici professional a través de la musicoteràpia, una altra de les seves fortaleses terapèutiques. Des d’aquí, des de la sensibilitat artística, va saber connectar, acompanyar i humanitzar encara més la seva pràctica clínica, integrant ciència i emoció, tècnica i art, coneixement i humanitat.

Viatgera incansable, va recórrer destinacions properes i llunyanes amb una curiositat oberta i respectuosa. No viatjava només per conèixer llocs, sinó per establir una connexió íntima amb cada cultura, amb cada paisatge, amb cada història. Vitalista i lluminosa, va afrontar sempre la vida amb un somriure franc que desarmava les dificultats i acollia els altres.

No es va casar ni va tenir fills, però va construir al seu voltant una extensa xarxa d’amics que van ser, en el sentit més ple, la seva família.

La Marian va ser, en definitiva, una professional brillant i una persona lluminosa: compromesa amb els seus pacients, generosa amb els seus companys i sempre oberta a l’aprenentatge. Una d’aquelles presències que deixen una empremta profunda i duradora. El seu llegat roman en cada equip que va ajudar a construir, en cada família a la qual va acompanyar i en cada vida que va tocar amb la seva presència serena i profundament humana.

Va morir a Tarragona el 19 de desembre de 2025. El seu record roman viu en aquells que van tenir el privilegi de conèixer-la, treballar al seu costat o deixar-se cuidar per ella.

Per Álex Saldaña


Envieu el vostre condol a la família

Per facilitar totes aquelles iniciatives encaminades a fer arribar els sentiments i expressions de de condol a familiars i amics de les persones que ens han deixat. A través d'aquesta pàgina podeu fer arribar els vostres missatges als seus familiars. 

guest
1 Comentari
El més antic
Més recent Més votats
Jose Monreal

Querida Marian:
La vida nos llevó por distintos caminos, pero los momentos que compartimos siempre han estado presentes en mi memoria y, sobre todo, en el corazón. Cada vez que escucho Haurtxo sehaskan, siento tu presencia, veo tu sonrisa, y me sigo perdiendo en el sereno mar azul de tu mirada.
Dicen que el tiempo lo borra todo, aunque con el paso de los años descubres que es una gran mentira. El tiempo no borra nada, porque el tiempo no existe; el tiempo es un invento que sirve de excusa a quienes nunca supieron lo que era amar.
Toda una vida buscando y al final, vuelves al lugar de partida., creyendo que has alcanzado la meta y en realidad no has avanzado ni un solo paso.

Querida Marian. Sigues siendo gaviiota; sigues siendo libre; sigues siendo la eterna sonrisa, la dulzura y la bondad.
Sé que es demasiado tarde, también para mí, pero no quiero que queden en el olvido aquellas cuatro líneas que te escribí, en el desierto y frío anden de la estación de Gasteiz un amanecer, y que nunca me atreví a enviarte. Ahí van.
«¡Que derroche de mar en unos ojos, prendió un día su esencia en mi recreo. Sentí el dolor de la ausencia y el sabor de la nostalgia; el valor y el miedo a desnudar mi corazón. Te miré por última vez y tu silueta se disipó como la niebla. Se plasma la imagen, mas a bien es la memoria ineludible…¡Pues que sueñe!». Eterna Marian.