El Col·legi de Metges de Tarragona lamenta profundament la seva mort. La Junta de Govern del COMT vol transmetre el seu condol als familiars i amics.

El doctor Agustí Tarrés Roure va ser, abans que res, un home de vocació profunda i coherent. Va néixer a Tarragona el 15 de març de 1938, en plena Guerra Civil, sota les bombes que aquells dies queien sobre la ciutat, una circumstància que va semblar marcar tota una vida dedicada a protegir, cuidar i donar sentit a la fragilitat humana. Fill del Joan Tarrés Roca, cirurgià i ginecòleg obstetra, va créixer en un entorn on la medicina no era només una professió, sinó una forma de responsabilitat moral envers els altres. El seu germà no va seguir el camí mèdic, però en Agustí la vocació va arrelar des de ben aviat.

Va estudiar Medicina a la Universitat de Saragossa, on va compartir aules i formació amb companys que més endavant també serien metges de referència a Tarragona, com els doctors Vidal i Arguilaga. Un cop llicenciat, es va traslladar a Santander per especialitzar-se en Pediatria a l’Hospital Marqués de Valdecilla, un dels grans centres de referència del país. Allà va ser deixeble del doctor i catedràtic Guillermo Arce Alonso, considerat el creador de l’escola espanyola de pediatria, una influència que seria decisiva tant en el seu rigor clínic com en la seva concepció integral de la cura infantil. Posteriorment va ampliar la seva formació a l’Hospital de Lió, on va anar becat per la República Francesa, una experiència que va reforçar la seva mirada oberta i la seva vocació europea de servei públic.

Al seu retorn es va casar amb la Rosa Aznárez Torralvo, santanderina llicenciada en Geografia i Història, a qui havia conegut durant la seva etapa de formació a Santander i amb qui va formar a Tarragona una família profundament unida. Van tenir tres fills –Agustí, arquitecte; Xavier, advocat, i Manel, dissenyador gràfic industrial–, cap dels quals es va dedicar a la medicina, però als quals sempre va inculcar el valor del compromís, l’ètica professional i la curiositat intel·lectual.

La seva vida professional va quedar estretament lligada a la història sanitària de Tarragona. Va ser un dels primers metges de l’Hospital Universitari Joan XXIII, erigit en aquells anys de creixement de la ciutat, i va tenir l’honor de redactar i signar la primera història clínica del centre. Va formar part important de l’equip de l’àrea de Pediatria durant dècades i va dirigir amb excel·lència la Unitat de Trastorns de l’Alimentació, des de la seva fundació i durant anys. Paral·lelament, va exercir també a l’Hospital de Santa Tecla i a l’antiga Beneficència, dependent aleshores de la Diputació de Tarragona, convertint-se així en un dels pocs metges que van treballar als tres grans centres sanitaris de la ciutat, seguint d’alguna manera l’estela del seu pare, que també havia exercit a Santa Tecla.

Pediatre per convicció, l’Agustí Tarrés entenia la medicina com un acompanyament integral. No es limitava al diagnòstic ni a la consulta: escoltava, observava, preguntava i s’interessava i s’implicava en les condicions de vida dels seus pacients i de les seves famílies. Va ser el pediatre de pràcticament tota una ciutat en una època que va compartir amb grans i reconeguts col·legues, com Pedro de la Muela, Desiderio Martín, Xavier Allué, Adolf Gómez Papi, Ricardo Closa, Javier Batlle o Federico Adan, aquest últim a Santa Tecla. Eren temps complexos, quan Tarragona rebia milers de famílies arribades per treballar a les fàbriques recentment instal·lades i en l’expansió del sector químic. Es va preocupar i es va involucrar personalment perquè tots aquells infants que arribaven amb les seves famílies a Tarragona tinguessin una assistència mèdica digna i amb garanties. Va atendre infants de barris humils, fins i tot en barraques, en condicions que avui associaríem a contextos de cooperació internacional. Durant l’epidèmia de pòlio, va tenir un paper clau en l’atenció i erradicació de la malaltia, sempre des del rigor científic i una humanitat que va deixar una empremta profunda.

I és que la seva manera d’exercir la medicina transcendia la consulta. En un context sovint marcat per la pressa i la burocràcia, l’Agustí Tarrés va optar sempre per la paraula justa i pel temps que fos necessari. Per a moltes famílies, no va ser només un metge, sinó una presència tranquil·litzadora, algú capaç de calmar una febre nocturna tant amb coneixement mèdic com amb serenor i confiança, allunyant també les pors i recordant que l’atenció personal és una part essencial de la cura.

Des del punt de vista científic i acadèmic, va mantenir una activitat constant. Es va especialitzar en pneumologia pediàtrica i al·lèrgies, va participar en nombrosos congressos i va ser autor de múltiples publicacions. Va formar part de l’equip que va impulsar la creació del banc de llet materna a la planta de Pediatria de l’Hospital Universitari Joan XXIII, un projecte pioner que va tenir un gran reconeixement a escala estatal i que va contribuir a situar el servei entre els més prestigiosos del país. Va exercir també com a professor als estudis de Medicina que s’impartien a Tarragona i que aleshores depenien de la Universitat de Barcelona, ja que encara no s’havia creat la Universitat Rovira i Virgili. Va ensenyar també a la part universitària de l’Hospital Joan XXIII i va col·laborar amb l’Hospital Vall d’Hebron, de Barcelona.

També es va implicar activament en la vida professional i institucional del territori i va ser secretari del Col·legi Oficial de Metges de Tarragona.

Però el seu compromís amb la comunitat va anar més enllà de l’àmbit sanitari. En els darrers anys del franquisme, va ser un dels membres fundadors del Col·legi Mare Nostrum, un projecte educatiu creat des de zero per un grup de famílies que creien en una educació basada en valors, pensament crític i humanisme. Va participar activament en la compra dels terrenys, en les gestions davant del Ministeri d’Educació a Madrid i en la consolidació del projecte, al qual va estar vinculat durant cinquanta anys, exercint diverses responsabilitats al Consell d’Administració, inclosa la presidència. Per a ell, educar i cuidar formaven part d’una mateixa missió: ajudar les persones a créixer amb dignitat i criteri propi.

Culte, lector incansable, trobava en els llibres –tant científics com literaris– una font constant d’aprenentatge per a la seva professió i per a la vida. Era també un enamorat de Santander, la “tierruca” que sempre portava al cor. I a la finca familiar gaudia del contacte amb la terra i donava via lliure a la seva passió per la natura, el món rural i l’agricultura.

Els qui el van conèixer destaquen la seva serenor, la seva coherència vital i la seva manera d’estar sempre present sense imposar-se. Metge vocacional, amic lleial i ciutadà compromès, va ser membre d’honor de la Societat Espanyola de Pediatria i va rebre nombrosos reconeixements. Els més recents, el premi Battestini, l’any 2022, en reconeixement a la seva trajectòria professional i personal, i, l’any 2024, la Medalla al Mèrit Cívic de la Ciutat de Tarragona, que va acceptar amb humilitat i agraint sempre a aquells que l’havien acompanyat al llarg del camí.

Va morir el 5 de gener de 2026, vigília de Reis, una data carregada de simbolisme per a qui va dedicar la seva vida a la infància. Amb la seva mort, Tarragona perd molt més que un gran pediatre: acomiada un referent moral, un home que va saber cuidar i educar alhora. El seu llegat perdura en la memòria de milers de famílies i en les institucions que va ajudar a construir des de la discreció, la constància i una profunda vocació de servei.

Per Álex Saldaña