Jordi Mariné Rebull

El Dr. Jordi Mariné Rebull va néixer a Vila-seca el 15 de febrer de 1947. Fill de Juan i Teresina, va créixer en una família sense tradició mèdica prèvia, tot i que el seu avi i el seu besavi van ser els primers farmacèutics de Vila-seca. En qualsevol cas, ell va ser el primer de la família a exercir la medicina, una vocació en la qual es va formar a Barcelona. En acabar la carrera, va iniciar el 29 de març de 1974 una trajectòria inseparable de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, institució a la qual dedicaria tota la seva vida professional. Allà va coincidir des del primer moment amb qui seria el seu company i amic inseparable, el doctor Santiago Alonso, que va començar a treballar a l’hospital de Tarragona un dia després. Tan units estaven que molts els coneixien afectuosament com “Zipi i Zape”.

El Jordi Mariné, sempre acompanyat pel Santiago, va començar la seva formació com a metge intern i resident en Pediatria, tot i que aviat va descobrir que la seva vocació s’inclinava més cap a la Medicina Interna. Sota la direcció del doctor José Luis Piqueras, va participar després en un projecte pioner: la creació de la primera Unitat de Cures Intensives de l’Hospital Joan XXIII, amb el Dr. Juan José Guardiola com a cap, un departament al qual més tard s’incorporarien els doctors Carlos Torre i Valentín Vidal. Van començar pràcticament des de zero, amb tot just sis llits i recursos limitats, però amb una enorme il·lusió i compromís. Aquella unitat, ubicada a la quarta planta de l’hospital, acabaria convertint-se en un referent i creixeria fins als catorze llits. El Jordi Mariné hi va dedicar tota la seva carrera, contribuint decisivament al desenvolupament de la medicina intensiva i formant generacions de metges que sempre el van recordar com un mestre proper i generós. De fet, entre els primers residents que amb el pas dels anys es van anar incorporant al servei hi havia l’actual cap d’Urgències de l’Hospital Universitari Joan XXIII, Carmen Boqué, i l’actual cap del Servei de Medicina Intensiva del mateix centre, María Bodí. Per ambdues, el Dr. Mariné sentia una gran estima professional i personal.

Qui van treballar al seu costat destaquen d’ell la seva enorme professionalitat, la seva intel·ligència i una memòria prodigiosa, però sobretot la seva humanitat. Era un metge profundament implicat amb els seus pacients, atent i empàtic, capaç de crear vincles sincers amb aquells a qui atenia. Fins i tot fora de l’hospital continuava exercint aquesta vocació de servei: era habitual que algú l’aturés pel carrer per demanar-li consell mèdic, i ell sempre trobava temps per escoltar i ajudar. Va ser un d’aquells metges que deixen empremta no només per la seva excel·lència professional, sinó també per la seva qualitat humana, la seva proximitat i la seva capacitat d’entrega als altres.

En l’àmbit personal, el Jordi Mariné va conèixer la seva esposa, la reusenca Josepa Fortuny, durant una ballada de sardanes a Vila-seca gràcies a un amic comú. Es van casar el 1978 i van compartir tota una vida junts. Van formar una família amb les seves dues filles, Sílvia i Laia, de les quals el Jordi se sentia profundament orgullós. Va ser un pare afectuós i entregat, de caràcter afable i conciliador, i va gaudir intensament dels seus quatre nets. La seva filla petita, Laia, va seguir parcialment les seves passes professionals i es va convertir en traumatòloga.

Tot i que la feina va ocupar gran part de la seva vida –la seva dona feia broma sovint dient que veia més el Santiago Alonso que no pas ella–, Jordi també va ser un home senzill i proper, sempre disposat a col·laborar a casa i atent amb tothom. Després de la seva jubilació somiava dedicar més temps a estudiar Història, reflex d’una curiositat intel·lectual que mai no va perdre, o fins i tot a fer d’agricultor, un ofici al qual es va dedicar el seu pare i que ell practicava durant les vacances escolars.

El Dr. Jordi Mariné va morir a Tarragona el 27 de març de 2026. Qui el van conèixer coincideixen a definir-lo com una persona encantadora, bondadosa i estimada per tothom. Deixa el record d’una vida dedicada a cuidar dels altres, exercida amb vocació, humilitat i una extraordinària humanitat.

Per Álex Saldaña