El fascinant i desconegut món del cervell humà

 

Què en sabem del nostre cervell? Com funciona? La Dra. María José Mas Salguero és metge especialista en pediatria i neuropediatria i des de fa anys intenta descobrir els secrets més ben guardats d’aquest òrgan. Aquesta doctora realitza una gran tasca divulgativa amb el seu premiat bloc Neurones en Creixement i acaba de publicar el seu primer llibre L’aventura del teu cervell.

Afirmes que el neurodesenvolupament és un viatge fascinant, per què?

Més que un viatge és una aventura. Veuràs, quan parlem de neurodesenvolupament ens referim al procés pel qual un nadó indefens, que ni tan sols pot canviar de postura per si mateix, va sent cada vegada més capaç fins a convertir-se en un adult independent.
I va començar sent una sola cèl·lula!
Això és possible perquè el seu cervell va creixent i madurant seguint un patró comú per a tots els éssers humans, però que es desenvolupa de forma personal en cada un de nosaltres i ens fa únics. L’herència genètica estableix quines característiques són pròpies dels humans -el bipedisme, l’oposició del polze o la parla, serien tres fonamentals- i després l’ambient, l’herència cultural modula com cada un de nosaltres desenvolupa aquesta característica -ser velocista professional, menjar amb palets o quin dels més de 6000 idiomes del món serà la teva llengua materna.
Per això és una aventura, perquè el pla de viatge es modifica segons les experiències que vas vivint.
A mi em fascina el variadíssim que som els uns dels altres tot i que compartim el 99,9% del nostre genoma, és a dir, tu i jo només ens diferenciem en 25 dels 25.000 gens que es calcula que tenim els humans Només en 25! Bé, en 25 gens i en la nostra història personal, és clar, que vist així potser té molt més pes del que creiem.
És fascinant, no creus?

Què va fer que t’interessessis per aquesta especialitat?

Durant la carrera, que vaig estudiar a la Facultat de Reus, jo volia ser metge rural, com va ser el meu avi, José Miguel Mas Casamayor, però a mesura que avançava en els meus estudis em vaig adonar que tot el relacionat amb el sistema nerviós m’agradava molt i el seu estudi, com el de la pediatria, m’interessava més que altres matèries, per això vaig fer el MIR de pediatria, a l’Hospital Joan XXIII, amb la idea d’especialitzar-me després en neuropediatria a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. I així ho vaig fer.

La teva formació t’ha portat a viure en diferents llocs del món. Amb què et quedes d’aquest període?

Sempre em va agradar conèixer l’exercici de la medicina en altres països, així que d’estudiant vaig passar uns mesos a l’Hospital Major de Milà i en el de Glostrup-Copenhaguen, durant el MIR vaig estar també a l’Hospital infantil de Norfolk a l’Estat de Virgínia, als EUA. Després, a finals de 2010, quan ja feia gairebé 16 anys de pediatra i 12 de neuropediatra, vaig voler ampliar la meva formació en epilèpsia infantil i vaig passar 9 mesos a l’Hospital infantil Necker de París, al departament d’epilèpsia i malalties infantils rares.
Són experiències molt positives que et fan créixer com a professional i com a persona, canvien la teva perspectiva del món i les teves prioritats. A Itàlia gairebé no et sents estranger i als EUA busquen treure el millor de tu. A Dinamarca no jutgen el teu estil de vida, però són molt exigents amb el teu nivell professional. Quan vaig anar a França meus objectius eren uns altres. Vaig aprendre moltíssim ja que, vaig estar en un centre referent europeu, vaig poder estudiar i atendre pacients amb malalties que difícilment tens ocasió de veure en altres llocs.
La meva experiència global és de reafirmació professional. A Espanya fem molt bona medicina i com clínics no tenim res a envejar a altres països. Perdem oportunitats d’excel·lència per la fragmentació del sistema de salut espanyol que fa molt difícil generar centres nacionals de referència perquè estem massa aferrats al nostre entorn territorial. I t’ho dic jo, que al capdavall sempre he tornat a Tarragona …

Tarragona disposa d’unitats de neuropediatria gràcies al teu treball. Com van ser els inicis?

Plens d’il·lusió i de ganes tot i les dificultats perquè fer entendre que la neuropediatria era molt necessària per atendre amb qualitat als nens amb problemes neurològics.
Em vaig entestar molt en que es tingués en compte i, poc a poc, vaig aconseguir que es fos reconeixent. Vaig començar creant la Unitat de l’Hospital Joan XXIII i després la del Pius Hospital de Valls. Vaig donar continuïtat a la de l’Hospital Sant Joan de Reus i el 2011 vaig crear la de l’Hospital Santa Tecla de Tarragona, on treballo actualment i em sento molt satisfeta d’haver aconseguit la comprensió dels directors de la Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla perquè l’atenció als problemes neurològics i del neurodesenvolupament estigui articulada i coordinada entre el nivell hospitalari i el Centre de Desenvolupament i atenció Precoç de Santa Tecla. Així els nens poden ser atesos de forma global, sent més còmode per a les famílies i més eficaç per al sistema.

 

Quins són els reptes que presenta la neuropediatria al Camp de Tarragona?

Els mateixos que a la resta d’Espanya. El principal repte és que és una especialitat no reconeguda pel Ministeri de Sanitat. Forma part de les subespecialitats i de les àrees de capacitació de l’especialitat de Pediatria i les seves Àrees Específiques, però no hi ha uns requisits recolzats per un títol oficial per exercir-la. Això fa que no tots els professionals que atenen nens amb problemes neurològics tinguin realment la capacitació adequada per fer-ho.
D’altra banda, La Societat Espanyola de Neuropediatria, té 450 socis, entre associats i numeraris, que han d’atendre a una població d’uns 7 milions de nens, dels quals aproximadament el 10% presentarà problemes neurològics.

La docència és part una de fonamental de la teva vida. Què els expliques als teus alumnes que no surti en els llibres?

Intento transmetre’ls la importància de la història i l’exploració clíniques en un món mèdic cada vegada més tecnificat i allunyat de la reflexió. És molt important conèixer la fisiopatologia de les malalties i la individualitat dels pacients i això només s’aconsegueix «inclinant-se en la capçalera dels seus llits», que és d’on procedeix la paraula clínica.
En la meva opinió això és l’essència de la medicina, el que ens fa iatré (ἰατρὲ – metge) en oposició a techné (τέχνη- tècnic). Difícilment comprendrem al pacient i la seva malaltia a través d’una analítica, un electroencefalograma o una ressonància magnètica.

La tecnologia i la medicina van unides. Com sorgeix la idea de crear un blog?

Sorgeix com una cosa natural, quan els meus pacients em preguntaven per informació que havien trobat a internet i jo anava a llegir-la. La majoria de les vegades ni tan sols estava escrita per un metge i en altres ocasions es tractava d’articles especialitzats que requereixen una preparació científica per a la seva comprensió. No hi havia un terme mig, vaja!
A més, em trobava que sovint repetia una i altra vegada les mateixes coses en consulta, així que entre unes coses i altres vaig decidir crear el meu propi blog on explicar els trastorns i malalties neurològiques de la infància, però també el neurodesenvolupament normal.

Fa dos anys Neurones en creixement va ser premiat com el millor bloc de salut pels prestigiosos premis Bitácoras. Quin és el secret per aconseguir guardons com aquest?

Això va ser una cosa meravellosa. No sé quin és el secret, de debò, crec que ser natural i oferir el que tens als altres dóna els seus fruits, tant en el món del blogging com en la vida real. Guanyar el premi Bitàcoles va ser per a mi una alegria immensa.

 

 

Què et pregunten els internautes?

Molts busquen un consell mèdic que, per raons ètiques i legals, no puc donar-los en aquesta plataforma. Sobretot els interessen molt qüestions sobre neurodesenvolupament i sobre els problemes més comuns de la neuropediatria: l’autisme, el Trastorn per Dèficit d’Atenció Hiperactivitat (TDAH), l’epilèpsia, les cefalees …

I d’internet al paper. L’aventura del teu cervell és el teu primer llibre. Què és el que expliques en ell?

Després d’escriure moltes entrades al blog (ara mateix hi ha més de 500), vaig pensar que volia escriure un llibre, un llibre sobre el neurodesenvolupament. Suposava que seria difícil trobar qui volgués editar-ho, però llavors, com si m’hagués llegit el pensament, l’editorial Next Door Publishers, es va posar en contacte amb mi. Volien que escrivís un llibre per a ells i jo els vaig proposar el tema. ‘Vam quedar d’acord en 5 minuts!
He tingut llibertat total per escriure-ho i amb gran suport de Next Door, especialment de la directora editorial, Laura Morrón, que em va acompanyar durant tots els mesos que em va portar l’escriptura i em va fer gaudir molt de l’experiència.
El llibre narra l’aventura de qualsevol de nosaltres, des de l’etapa del zigot a la vida adulta i explica com discorre el neurodesenvolupament. Les seves diferents etapes i també els processos biològics que estan darrere de la primera somriure, de l’assoliment que suposa controlar la nostra postura, de l’aprenentatge de la parla i del llenguatge o de la rebel·lia de l’adolescència. Faig servir exemples i anècdotes històriques per acompanyar aquesta íntima aventura, que no és només biològica o psicològica, sinó profundament humana.

Un passeig des dels inicis a l’edat adulta. Quin és el moment més important del nostre creixement?

No m’atreviria a dir quin un moment és més important que un altre, tot i que sí que hi ha moments més crítics.
A diferència d’altres animals, els éssers humans naixem amb molt poques habilitats ja madures. Com he dit abans, el nounat humà no pot ni tan sols canviar de postura sense ajuda. Aquesta fragilitat, que podria semblar un desavantatge, és en realitat de gran utilitat perquè permet que aquestes capacitats comuns a tots els humans es desenvolupin en un mitjà concret i així madurin adaptant-se a aquest mitjà i sent llavors molt més eficaços per tenir èxit en ell.
Les persones creixem en una cultura concreta i en arribar a l’edat adulta estem perfectament adaptades a ella. Quan volem canviar de lloc per viure, els costums i l’idioma del nou lloc poden resultar-nos complicat d’aprendre, però l’enorme adaptabilitat del nostre cervell ens permet fer-ho sense massa dificultats.
Aquesta avantatjosa immaduresa del sistema nerviós del nadó, el fa també més vulnerable i són potser els tres primers anys de vida dels més sensibles a l’entorn i els que han de succeir en un ambient ric en estímuls que sigui alhora estable i segur.

 

 

Sabem tot el que necessitem saber sobre el nostre cervell?

Ni molt menys! Sabem molt poc, en realitat. Per començar el que estudia i l’objecte d’estudi és el mateix, és a dir, el cervell s’estudia a si mateix i això dificulta molt la tasca, és difícil mantenir l’objectivitat. Desconeixem els detalls cel·lulars i moleculars de la seva arquitectura, l’anatomia dels seus circuits i com fa per funcionar com un tot malgrat tenir àrees molt especialitzades en tasques molt concretes. Un cop la persona ha mort podem estudiar la seva histologia, però estudiar un cervell en funcionament és molt difícil perquè el nostre accés al teixit nerviós, a la seva anatomia in vivo i a la seva funció, és molt limitat encara. Les tècniques d’abordatge han de ser poc invasives i preservar la seva integritat, ja que és fràgil i les seves lesions irreversibles.
El misteri del llenguatge també ens porta de cap, ¿com sorgeix? Per a què serveix en realitat? És l’element que articula les idees i el funcionament cerebral? Un pas més enllà tenim la consciència, tampoc sabem com és possible que de la matèria -el teixit cerebral- sorgeixi l’immaterial, el pensament i la consciència. No som capaços de contestar què és la consciència ni quina relació té amb el llenguatge, el moviment, les emocions o la percepció. Quina consciència hi ha sense llenguatge? ¿I amb deficiències perceptives? Moltes preguntes i poques respostes. El mateix neurodesenvolupament, el seu creixement i maduració, és també un estudi difícil per la gran variabilitat i el nostre desconeixement de com realment interactuen entre si la genètica i l’ambient.