Quan una urgència deixa de ser una urgència

Dr. Sergi Boada, president del Col·legi Oficial de Metges de Tarragona. Article d’opinió publicat al Diari de Tarragona el 24 de juliol de 2026.

En els darrers dies s’ha reobert el debat arran de la decisió d’alguns hospitals de permetre que professionals d’infermeria atenguin de manera autònoma determinats processos considerats de «baixa complexitat» als serveis d’Urgències. Alguns ho presenten com una modernització del sistema; d’altres, com una invasió de competències.

Si una consulta es pot resoldre íntegrament sense una valoració mèdica, podem continuar considerant-la una urgència hospitalària?

Una urgència no es defineix perquè el pacient sigui atès amb rapidesa ni perquè el motiu de consulta sembli senzill. Es defineix perquè existeix la possibilitat d’una patologia potencialment greu que exigeix un diagnòstic diferencial, presa de decisions i responsabilitat clínica. Si aquest risc no existeix, potser el problema no és qui atén el pacient, sinó per què aquest pacient ha acabat en un servei d’Urgències.

Quan un sistema sanitari entra en tensió sempre hi ha dues maneres d’actuar. La primera consisteix a transformar l’organització per respondre millor a les necessitats dels pacients. La segona, a adaptar les competències professionals a les mancances del sistema. La primera és més complexa. La segona és més ràpida. Però també és més arriscada.

Les competències professionals no es poden redefinir únicament a partir de criteris organitzatius. Han de respondre a la formació, a l’evidència científica, a la responsabilitat assumida i, sobretot, a la seguretat del pacient. Perquè competència i responsabilitat són inseparables. Quan un pacient és atès sense una valoració mèdica i posteriorment se li diagnostica una patologia greu, la pregunta no és només qui el va atendre. La veritable pregunta és qui n’assumeix la responsabilitat clínica.

Aquest no és un debat entre metges i infermeres. La sanitat moderna només es pot entendre des del treball en equip, i cada professió hi aporta un valor imprescindible. Precisament per això, els rols han d’estar ben definits. Treballar conjuntament no significa diluir competències, sinó integrar-les d’una manera coherent, segura i complementària.

Les competències professionals no existeixen per protegir professions. Existeixen per protegir els pacients. Quan es modifiquen per resoldre problemes estructurals del sistema, el debat deixa de ser competencial. Es converteix en una qüestió sobre quin model de sanitat volem construir. I aquesta és una decisió que mereix un debat profund, serè i, sobretot, centrat sempre en la seguretat dels pacients.