Prescripció infermera: competència necessària?

La fundadora de la infermeria moderna va concebre a la nova professional com a cuidadora en l’àmbit hospitalari i com a promotora de salut a la comunitat.

A Espanya, entre 1952 i 1977, la formació d’infermeria, anomenada Ajudant Tècnic Sanitari (ATS), es va orientar per donar suport al metge i es basava en l’adquisició de coneixements sobre malalties i tècniques. La infermera no podia tenir criteri propi: obeïa, mantenia nét l’instrumental, curava segons criteri mèdic … La infermera centrava la seva atenció sanitària als hospitals.

A partir del 1977, els estudis d’infermeria es van integrar a la Universitat, es va reconèixer el seu cos teòric i, afortunadament, es va recuperar el terme “infermeria” en la titulació (Diplomatura en Infermeria). El nou currículum, clarament orientat cap a un modern model de salut i cap a una visió integral de l’ésser humà, incloïa matèries lligades a l’activitat comunitària i a la salut pública, la geriatria, l’administració, l’educació sanitària o les ciències de la conducta.

En aquest moment, una sèrie de circumstàncies coincidents en el temps van afavorir el desenvolupament del rol autònom de la infermeria, l’embrió en atenció primària va ser la creació de la pròpia Consulta d’Infermeria, fet que va servir per al posterior desenvolupament de la professió.

La definició d’Infermeria que estableix el Consell Internacional d’Infermeria el 2008 és la següent:

La infermeria abasta les cures, autònomes i en col·laboració, de les persones de totes les edats, les famílies, els grups i les comunitats, sanes o malaltes, en tots els contextos. La infermeria inclou la promoció de la salut, la prevenció de la malaltia i la cura dels malalts, discapacitats i moribunds. Són també funcions capitals de la infermeria la defensa i la promoció d’un entorn segur, la investigació, la participació en l’establiment de la política de salut i la gestió dels pacients i dels sistemes de salut, i en la formació.

Amb la incorporació de les universitats espanyoles al pla Bolonya, els estudis universitaris de Graduat en Infermeria estan ja completament desenvolupats.

En aquest context, amb una història relativament breu pel que fa a la professionalització de la seva tasca, és inqüestionable que la Infermeria ha anat adquirint un paper cada vegada més rellevant en la cura i promoció de la salut.

Més enllà del desenvolupament de les especialitats d’infermeria, amb l’aparició d’un sistema d’especialització equiparable al sistema MIR dels metges, amb el seu examen d’accés (IIR) i uns anys de formació reglada (Especialitat d’Infermeria obstetricoginecològica, de Salut Mental, del Treball, Pediàtrica, Familiar i Comunitària i Infermeria Geriàtrica), aquesta professió ha anat adquirint el seu paper protagonista en el nostre sistema actual de salut i el seu paper destacat en aquesta cadena indestructible de l’atenció sanitària i social.

I què aporta l’esborrany del Reial Decret de 2013, pel qual es regula la indicació, l’ús i l’autorització de dispensació de medicaments i productes sanitaris d’ús humà per part dels infermers?

El Reial Decret pretén regular, d’una banda, les actuacions professionals dels infermers en matèria d’indicació, ús i autorització de dispensació de medicaments i productes sanitaris; per una altra, el procediment per a la validació de protocols i guies de pràctica clínica i assistencial per part de la Direcció General de Salut Pública, Qualitat i Innovació. A més, amb la participació de les organitzacions col·legials d’infermers i de metges, fixar els criteris generals, els requisits específics i els procediments per a l’acreditació dels infermers, com a requeriment previ i necessari per a poder desenvolupar les actuacions previstes en l’article 77.1 de la Llei 29/2006, de 26 de juliol:

La recepta mèdica, pública o privada, i l’ordre de dispensació hospitalària són els documents que asseguren la instauració d’un tractament amb medicaments per instrucció d’un metge, un odontòleg o un podòleg, en l’àmbit de les seves competències respectives, únics professionals amb facultat per receptar medicaments subjectes a prescripció mèdica. Sense perjudici de l’anterior, els infermers, de manera autònoma, poden indicar, usar i autoritzar la dispensació de tots aquells medicaments no subjectes a prescripció mèdica i els productes sanitaris, mitjançant la corresponent ordre de dispensació. El Govern ha de regular la indicació, ús i autorització de dispensació de determinats medicaments subjectes a prescripció mèdica pels infermers, en el marc dels principis de l’atenció integral de salut i per a la continuïtat assistencial, mitjançant l’aplicació de protocols i guies de pràctica clínica i assistencial, d’elaboració conjunta, acordats amb les organitzacions col·legials de metges i infermers i validats per l’Agència de Qualitat del Sistema Nacional de Salut. El Ministeri de Sanitat i Política Social amb la participació de les organitzacions col·legials, referides anteriorment, acreditarà amb efectes a tot l’Estat, als infermers per a les actuacions previstes en aquest article.

Llei 28/2009, de 30 de desembre, de modificació de la Llei 29/2006, de 26 de juliol, de garanties i ús racional dels medicaments i productes sanitaris. Article 77.1

Aquest Reial decret es dicta com a desplegament dels articles 77.1 i disposició addicional dotzena de la Llei 29/2006, de 26 de juliol, de garanties i ús racional dels medicaments i productes sanitaris, a l’empara de les competències exclusives que en matèria de bases per a la coordinació general de sanitat atribueix a l’Estat l’article 149.1.16a de la Constitució.

Disposició addicional dotzena. De la regulació de la participació dels infermers en l’àmbit dels medicaments subjectes a prescripció mèdica.

El Govern ha de regular la indicació, ús i autorització de dispensació de determinats medicaments subjectes a prescripció mèdica, pels infermers, en l’àmbit de les cures tant generals com especialitzats i fixar, amb la participació de les organitzacions col·legials d’infermers i de metges, els criteris generals, requisits específics i procediments per a l’acreditació d’aquests professionals, amb efectes en tot el territori de l’Estat, en les actuacions previstes a l’article 77.1.

Llei 28/2009, de 30 de desembre, de modificació de la Llei 29/2006, de 26 de juliol, de garanties i ús racional dels medicaments i productes sanitaris.

Prescripció infermera: competència necessària?

Amb la Llei 29/2006, de 26 de juliol, de garanties i ús racional dels medicaments i productes sanitaris es va considerar necessari el finançament selectiu dels medicaments, fet que significava excloure del finançament aquells grups de fàrmacs que es dispensessin obertament en qualsevol oficina de farmàcia, sense que fos necessària la intervenció d’un metge per la seva obtenció.

Aquest canvi, que va obeir a raons principalment econòmiques, va facilitar la lliure adquisició d’aquests medicaments. No obstant, no podem oblidar que encara que no estiguin subjectes a una prescripció mèdica necessària no deixen de ser fàrmacs. Que qualsevol persona decideixi prendre un medicament segons el seu lliure criteri és una qüestió que afecta la llibertat individual i al lliure mercat d’aquests productes. Que decideixin prendre’ls després d’un consell mèdic, amb la conseqüent aprovació d’un facultatiu, és una altra qüestió, que va molt més enllà de la lliure adquisició d’aquests productes, ja que darrere de cada prescripció hi ha una tasca mèdica amb una decisió raonada.

D’altra banda, la infermeria, en el seu paper de cuidadora de la salut, ha tingut accés a un coneixement privilegiat sobre els fàrmacs. A les universitats s’ensenya farmacologia, que és la ciència que estudia la composició, les propietats i l’acció terapèutica dels medicaments. Però en el currículum del Graduat en Infermeria no es contempla la farmacologia clínica, que és la ciència que uneix els coneixements de farmacologia amb la patologia mèdica, és a dir, amb el desenvolupament de les malalties.

Que una infermera assumeixi les competències per administrar un fàrmac sense la supervisió d’un metge em preocupa. Aquest fàrmac s’hauria d’administrar després d’un adequat i acurat diagnòstic que segueix a una història clínica i a un examen físic del pacient que consulta per un determinat motiu. Però ni tot pacient que consulta per un determinat motiu pateix la mateixa malaltia, ni s’ha de banalitzar la prescripció de fàrmacs sense haver seguit adequadament el procés que requereix arribar a tal decisió. Qualsevol pot recomanar un medicament, i qualsevol ho està fent de forma indiscriminada. Però l’acte de prescripció mèdica és un acte intrínsec a la tasca del metge.

D’altra banda, la tasca de la infermeria pel que fa al diagnòstic dista molt de la que el metge realitza. No és millor ni pitjor. Cadascú té el seu lloc. Cadascú forma un esglaó de la cadena de l’atenció sanitària. No és comparable encara que comparteixin el nom. El diagnòstic de la infermeria és un i el diagnòstic mèdic és un altre, que viatgen en paral·lela sintonia, que no s’entrecreuen en el control de la salut del pacient.

Per tot això, considero que si la competència d’infermeria s’estén a la prescripció de fàrmacs, s’ha d’aprofundir en el coneixement de la patologia humana. I per a això ja hi ha una disciplina que ho abasta, que és la Medicina.

I si el que es necessita és un marc legal que reguli unes pràctiques que de forma voluntària i unilateral han començat a realitzar les infermeres del nostre país, el que s’ha d’analitzar i consensuar és el treball que realitzem en els hospitals i en els centres de salut. S’han de trobar solucions a una situació que és real. Serà per la manca de mitjans, serà la manca de temps, serà la falta de disponibilitat … però que l’accessibilitat de la infermera li atorgui competències pròpies d’un acte mèdic no crec que sigui la via adequada d’arribar a la solució del problema.

Fonts:

1. Llei 29/2006, de 26 de juliol, de garanties i ús racional dels medicaments i productes sanitaris. Disponible a: http://www.boe.es/buscar/pdf/2006/BOE-A-2006-13554-consolidado.pdf

2. LLEI ORGÀNICA 3/1986, de 14 d’abril, de Mesures Especials en Matèria de Salut Pública. Disponible a: http://www.boe.es/boe/dias/1986/04/29/pdfs/A15207-15224.pdf

3. Vicencia Laguna. El treball d’infermeria en atenció primària, cap a on va? Disponible a: http: //www.caps.cat/images/stories/El_trabajo_de_enfermera_en_atencin_primaria_para_enviar.pdf

4. Margaret F Alexander i Phyllis J Runciman. Marc de competències del CIE per la infermera generalista. Copyright © 2003- pel Consell Internacional d’Infermeres (CIE). ISBN: 92-95005-72-4.

5. PROJECTE DE REAL DECRET / 2013, pel qual es regula la indicació, ús i autorització de dispensació de medicaments i productes sanitaris d’ús humà per part dels infermers. Disponible a: http://www.msssi.gob.es/normativa/docs/Rdecretoenfermeros.pdf