El company i amic, Ignasi Sanpera Rosiñol

Fa poc es va conèixer la mort del doctor Ignasi Sanpera, tot un referent en el món de la medicina i la traumatologia en el Camp de Tarragona. El doctor Josep Giné ha escrit aquest article per apropar-nos la figura d’aquest professional tot fent un viatge en el temps.

 

Com vaig conèixer al Dr. Sanpera

Era el mes de novembre de 1971, havia finalitzat el meu servei militar a l’Àfrica i anava pel món buscant feina. Volia ser traumatòleg… De fet, havia deixat Saragossa on havia estudiat la llicenciatura i n’era professor no numerari (PNN) d’Anatomia.

El catedràtic em va oferir preparar-me per la càtedra, però… havia de renunciar a fer de metge. Vaig agrair i refusar l’oferiment. Volia ser traumatòleg! L’entranyable Dr. Gómez Beltrán, àlies Plómez, traumatòleg i company de càtedra, em va recomanar (amb una carta de presentació) i em vaig personar a l’hospital del Sagrat Cor de Barcelona.

D’entrada, em van oferir una plaça de resident assistencial amb un sou de 10.000 pessetes al mes. Allí se’m va apropar un senyor gran i em va dir: “D’on ets nen?” – De Tarragona, el vaig contestar. “Doncs mira, si et quedes aquí, fins als 40 anys no tocaràs un bisturí, i el nostre cap de servei, ha enviat a un dels seus fills a fer l’especialitat a Tarragona. Vés allí i parla amb el Dr. Sanpera, de ben segur que la setmana que ve manegaràs el ganivet”.

Dit i fet, a Tarragona s’havia buidat una plaça de resident assistencial (pre-mir) de traumatologia, i me la van oferir. 1.500 pessetes de sou al mes i a pensió completa a l’hospital. No em van donar cap ganivet, però tot va ser començar… Era temps en què no hi havia metges. A casa dels pares van venir tot un reguitzell d’alcaldes de pobles del voltant oferint diners, casa, despatx, “només calia que hi dormís al poble” i “que hi passés una tarda a la setmana, dispensari. El xef no m’ho va permetre. “Per ser traumatòleg –deia- t’has de dedicar en cos i ànima a l’especialitat.”

Bé, l’endemà en sortir de la feina, ens van convocar a la casa del xef a fer una sessió clínica. Em vaig encongir com una pansa. Es van posar tots a discutir tècniques per operar un galindó! i en anglès! La major part de la conversa jo no entenia res. Com era possible que una malaltia tan carrinclona com un galindó, fos motiu de tantes tècniques i tantes opinions contraposades! On t’has posat Pep, pensava jo.

Quan no es parlava anglès, es parlava castellà. Ningú no parlava català, ni el xef. Vaig pensar que allò s’havia de canviar.

A la clínica, em vaig trobar amb el què jo considerava un cert desordre. Allí tothom discutia sobre patologia o tècniques quirúrgiques a totes hores i si avisaven que hi havia un pacient a la sala d’operacions per operar… es discutien qui se’n feia càrrec. A l’estona trucaven dels dispensaris dient que el públic es queixava… Més discussions, “que si jo hi vaig anar ahir, que si tu no hi vas mai.” I la planta podia no haver-la revisat ningú. Aquí sí, que a la setmana i a cops de colze, ja me’n em vaig fer un petit espai.

Vam muntar dos equips, el blanc i el vermell (més tard es van canviar per A i B). Un cap clínic i un adjunt per equip (no calia que la gent tingués la titulació, amb tenir la categoria personal n’hi havia prou). I així em vaig anar fent cabuda. Al cap d’un mes, ja em veien. Al cap de tres mesos, ja era un de la colla. Temps de sopars i campionats de tenis, olimpíades de mandonguilles i de sardines escabetxades… Temps molt feliços i, ah, ja vam començar a parlar una mica en català!

 

Una tarda de xerrameca

Una tarda d’estiu, operàvem a l’hospital de la Creu Roja de Tarragona. Entre intervencions, hi havia tota una colla de cirurgians de distintes especialitats xerrant entre ells. El Dr. Sanpera, amb les ulleres lliscant més enllà de mig nas, espremia un diari tot capficat en la lectura. La conversa va derivar en què faríem si ens toqués la grossa de la loteria? Un opinava que muntaria una clínica per a ell sol, l’altre faria una estada per hospitals de tota Amèrica llogant un camió roulotte, un altre agafaria un any sabàtic per aprendre tècniques quirúrgiques modernes de la seva especialitat…

Tot plegat li ho van preguntar a l’Ignasi i sabeu què va contestar en aixecar els ulls del diari? “Jo posaria el despertador mitja hora abans”. Per què, li van preguntar? “Per tenir mitja hora més al dia per no fotre res.” Va contestar. Encara riem ara…

 

Un objectiu comú

Vam formar a les dècades dels 70 i dels 80, un equip tècnic competitiu al màxim, amb defensa de la sanitat pública, d’una manera aferrissada.

El Dr. Sanpera era al darrere estimulant i controlant. Quan fèiem quelcom que no li semblava perfecte, ens escridassava. Recordo un cop que, en una guàrdia, sent jo resident vaig atendre a un pacient amb una fractura espiroidea oberta de grau 3 de tíbia. La vaig tractar amb una osteosíntesi amb un únic caragol i un guix. L’endemà em va caure una bronca de campionat. “Un dels principis de l’osteosíntesi és l’estabilitat!” deia tot escridassant-me.

Ens vam sumar al món de l’osteosíntesi AO, llavors acabada d’organitzar. Hi havia companys formats a la Gran Bretanya i d’altres a Alemanya, França, Àustria i Suïssa. Vam tibar d’amistats i ens vam poder ficar a totes les societats més importants del món. Això en aquella època, no ho havia fet pràcticament ningú. Ens vam posar a investigar i a col·laborar en les investigacions i la recerca internacional i vam poder participar en congressos i cursos d’arreu.

A les dècades dels 90 i dels dos mil, ens vam estabilitzar fent una cirurgia molt avançada i d’una qualitat extraordinària. A mi em va tocar fer el relleu el 1994, quan va jubilar-se el xef. Hem pogut fer innumerables col·laboracions a la ciència traumatològica i moltes investigacions personals sense cap ajut institucional.

Hem tirat endavant una desena de tesis doctorals fonamentalment d’investigació bàsica, d’altres de recerca clínica i, fins i tot, sobre arqueologia amb un aliatge estratègic amb la Universitat Rovira i Virgili (URV), l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC), amb la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) i amb el Museu Arqueològic Nacional de Tarragona (MNAT). Vam organitzar tot un reguitzell de Cursos i congressos a Tarragona.

Durant molts anys, vam impartir la docència de l’Anatomia als estudis d’Infermeria que es donaven a l’Hospital. Hem col·laborat amb la Universitat Rovira i Virgili, amb la formació d’alumnes de 5è curs de la llicenciatura de medicina. Hem impartit les classes teòriques i les pràctiques de l’assignatura de Medicina i cirurgia de l’aparell locomotor. Hem fet cursos a la facultat de Lletres sobre Ossos per arqueòlegs o, fins i tot, hem fet cursos d’estiu a la URV sobre la mort una colla d’anys.

Al servei, s’hi ha format vàries desenes de residents, actualment escampats per tot l’estat espanyol.

 

Les relacions institucionals

Aquest és un capítol clau i crític d’un equip de professionals engrescats en una tasca complicada i complexa, estudiosos i generosos en l’esforç per muntar una sanitat pública d’altíssima qualitat.

Cal dir que els metges, tenim una manera de gestionar les nostres decisions amb un discurs massa generós i clarament impossible: “jo faré tot el que calgui per al benefici del meu pacient” sentim pels passadissos. Si retrocedim en el temps, ens assabentarem que una vegada, fa molts anys, va arribar un noiet que es deia Jordi Pujol a l’hospital Nuffiel d’Oxford on treballava el Professor Josep Trueta. Aquest li va dir: “Arribarà un dia que, en lloc de fer el que sabem per millorar a cada pacient, farem la medicina que puguem pagar.” Desgraciadament ara som aquí. La medicina té un alt cost.

També cal valorar que hi ha pocs metges interessats en la gestió hospitalària de veritat.

Un altre defecte que tenim és la nostra reticència en compartir dades dels nostres pacients per poder realitzar estudis amb analistes matemàtics. Avui la investigació camina per aquí i l’avenç és imparable. Aquests dies ho estem observant amb l’intent de solució per prevenir les infeccions futures del coronavirus. A més de l’ajut dels epidemiòlegs, fins ara els únics imprescindibles per estudiar aquests processos, s’hi ha afegit el dels analistes matemàtics (Big Data…). Potser tots plegats sumin i se’ns obrin una mica més les possibilitats d’avançar.
Pel que fa a les virtuts dels professionals de la medicina, us he de dir que els facultatius, fan SEMPRE el que millor saben pel pacient. És excepcional que no ho facin així. Els metges, majoritàriament han escollit aquesta professió ser-ho per vocació. Potser és la feina en la qual més es produeix aquest fet, seguit més lluny, per la docència.

L’hospital Joan XXIII va ser residència de l’antiga seguretat social. Durant anys, la vam viure dirigida des de Madrid. Amb uns problemes de relació molt complicats. Per començar, teníem un Director que anava pel món amb una pistola (i era un bon home). Més endavant vam ser “traspassats” a la “Comunidad Autónoma de Cataluña” i aquí es va muntar l’Institut Català de la Salut (ICS) per governar els 11 hospitals transferits. Entenem que les coses no s’han fet majoritàriament bé.

La tradició hospitalària fa que els lideratges els exerceixin els líders. Oi què sembla fàcil? El cap de servei, ho ha estat tradicionalment per oposició. La majoria de vegades, en un veritable exercici de combat. Forma part de la seva tasca professional, conèixer els pacients que ha d’atendre i els mecanismes per alleugerir o curar-los el dolor. Això produeix un xoc amb els gestors locals.

Tenen la tendència a decidir quins pacients i en quin ordre es tracten. És el sistema que els dicta la política, no els problemes de dolor o dificultats que pateixen que els pacients tenen i que s’han de resoldre en funció de la seva gravetat, el temps que porten pendent de solució, els tumors…. Tant és així, que s’han inventat un model de director de servei que si en tres mesos no fa el què li diuen, li treuen els galons i el deixen de metge bàsic. Com l’acudit del dentista. Així és impossible tenir llibertat de decisió i fer les coses.

I aquí comença la roda… Històricament, dels gestors directors de l’ICS n’hi ha hagut més de perfil de polític que no pas de tècnic. Cert que alguns han sigut sòlids: Juvells, Rius, Navas, Martínez Ibáñez, Argelagués… però no ha estat la norma.

En quant als directius dels hospitals, la majoria han sortit de l’edifici de Balmes/Gran Via (seu de l’ICS) com a càrrecs de confiança i de la línia política del moment. I a més amb un sou de misèria.

A Tarragona tenim, com és sabut, una boiant indústria química. Les empreses importants tenen tres o quatre subdirectors pendents què el cap flaquegi. Bé, doncs qualsevol d’aquests fóra bo per a nosaltres… Amb un parell d’inconvenients: que cal pagar-los adequadament i què cal conèixer si el nivell d’exigència que implicaria els que governen són capaços de respondre a les exigències dels gerents professionals amb els qui manen.

 

La millor sanitat d’Europa

Aquesta és una altra història. La millor si la comparem amb quina?

Cal que us informi que en els últims cinquanta anys, no n’hi ha hagut cap d’any de “vaques grasses.”, El discurs sempre ha estat que “no hi ha diners”. Sempre hi ha hagut crisis. Sempre, sempre, sempre. Una darrera l’altra. Només cal que compareu el PIB que ha destinat tots aquests anys l’estat espanyol a la sanitat i el què ho han fet els països europeus. Retallades? Sempre.

Recordo tots aquests darrers anys en què quan volia fer riure el xef, li contava la història de la pintura. Us explico una història de quotidianitat: Una vegada vam canviar de dispensaris. En arribar vaig observar que hi havia hagut goteres i la pintura estava molt malmesa. Però no, no era només això, hi deuria haver hagut inundacions i els mobles tenien rovell a les potes de ferro. El resultat va ser que les bases de les potes de les cadires i dels mobles s’havien rovellat i s’havien quedat desnivellats.

Sembla fàcil, vaig anar a parlar amb el Director de serveis generals, amic meu des de la infància, i li vaig demanar socors per aquests fets. Van passar mesos, li ho vaig recordar desenes de vegades. Un bon dia, en estar-ne tip de la meva insistència, em va contestar: “saps quin és el pressupost de pintura de Joan XXIII? No hi ha ni un euro”. Cert que això no és identificatiu de res, però marca el tarannà. És una gota, però…

El Servei Català de la Salut, històricament ha confirmat les mancances i ha fet plans per anys futurs anunciats amb cartells a la porta de l’hospital. Plans que no s’han complert mai. A Tarragona, sovint hem vist com Joan XXIII envellia per tot arreu i el furgó amb els calers passava de llarg per davant de la porta per anar cap a un altre lloc. Diverses vegades els caps de servei hem hagut de posar el crit al cel davant del Conseller del moment. Cert que amb uns resultats pobres. Però amb aquests nous responsables de serveis interins les coses podrien anar millor? No ho sembla.

No cal que ho diguem més això de la millor sanitat. No és veritat.

 

Conversa fictícia entre Marx i Bakunin.

L’afició del xef per la filosofia, era palesa. El coneixement d’ella era molt profund. Un bon dia, en la meva joventut, li vaig preguntar quin llibre d’ortopèdia de patologia de l’aparell locomotor havia de comprar. Em va contestar que ell ja me’n deixaria un. Ho va fer. Sabeu quin era?: La conversa fictícia entre Marx i Bakunin. No m’ho podia creure.

 

La bondat és un producte de la intel·ligència.

Un bon dia, al mig de les immenses xerrameques que feia amb el xef, em va etzibar: “la bondat és un producte de la intel·ligència”. Vam discutir hores. Jo no hi estava d’acord. Després, i amb els anys, he modificat el meu antic criteri. Tenia tota la raó.