La Salut no té preu

Som un dels països on l’esperança de vida és més alta, fruit d’un estil de vida, una climatologia i un sistema de salut universal i prou bo en conjunt, la qual cosa està molt bé i és una sort que sigui així, però viure molts anys s’acompanya també de més oportunitat d’emmalaltir i febleses com ara la solitud, la fragilitat i la dependència física i/o econòmica.

Els temps que vivim no són plàcids; índex d’atur alt, contractes de treball precaris , grans moviments migratoris forçats per guerres i pobresa, deteriorament de la democràcia per la corrupció, perspectives poc engrescadores. Per afrontar-ho ens pot anar bé tenir present el sentit d’aquesta frase vella i oblidada que “la salut no té preu, però té uns costos”.

Just fa uns dies hem tingut la possibilitat i la sort de poder escollir lliurement els nostres representants a les institucions de govern. En els seus discursos, tot ells farcits de promeses electorals, no en recordo cap acompanyat d’un aclariment d’on sortiran els diners. És clar, això no aporta il·lusió i, per tant, no aporta vots. La realitat sempre s’acaba imposant. Tota prestació d’un servei porta un consum de recursos que no podran ser utilitzats per altres necessitats. No hi ha més cera que la que crema.

Com fer front a les demandes i necessitats del nostre sistema nacional de salut?

L’OMS en un dels seus informes que tracta de la sostenibilitat dels sistemes de salut posa damunt la taula la dificultat que tindran els governs per finançar el cent per cent de les prestacions i innovacions terapèutiques al cent per cent de la gent.

Sabem que la cultura facilita la salut i que ambdues qualitats ajuden a construir un país saludable i econòmicament pròsper en una societat democràtica.

Els líders socials i polítics també haurien de difondre el concepte salut per tal que la societat se’l fes seu i l’integrés en el seu dia a dia.

Els polítics, “Primus Interpares” (els millors de nosaltres) han de prendre decisions, consensuant-les, prioritzant-les i explicant-ne els perquès, que han de ser comprensibles encara que no agradin.

No ens ajudarà ni la demagògia ni les promeses electorals que no es puguin complir. No podem fer volar coloms.

L’economia d’un país i les seves regles són semblants a l’economia domèstica. És a dir: cal saber els diners que entren, els gastats i en què. Cal estalviar i tenir clar les nostres prioritats en despesa corrent i inversions. Saber si ens podem hipotecar i fins a quant. I tot això fer-ho dialogant amb transparència i assumint les conseqüències siguin quines siguin.

El sistema sanitari és un instrument per millorar la salut i cal saber de manera entenedora l’ús que en fem i el que ens costa. És responsabilitat de tots plegats, dels polítics, dels gestors, dels professionals i també dels ciutadans el seu bon funcionament.

Les mesures de la qualitat i l’eficiència del sistema sanitari són les eines que ens ajudaran a entendre com està de saludable el sistema sanitari i la societat.

Hem de buscar respondre unes preguntes:

• Quin és l’estat de salut de la població, hàbits de vida saludables i si estem millorant?
• Es distribueixen els recursos econòmics d’una manera equitativa i amb quins criteris?
• Fan les nostres les institucions sanitàries bon ús dels recursos assignats i obtenen els resultats esperats en les diferents prestacions de servei?
• Podem els ciutadans de la província de Tarragona tenir institucions d’excel·lència i prestigi internacional?
• Què hauríem de fer per assolir-les?
• Estan els professionals satisfets amb els seus responsables, les seves institucions que els hi permeti fer la seva tasca amb la qualitat que cal?
• Estem els usuaris contents del tracte rebut quan fem ús dels recursos sanitaris?

Per respondre aquestes preguntes i d’altres que ens podríem fer necessitem lideratges polítics intel·ligent, dialogant i que mirin més enllà de les pròximes eleccions. Professionals i ciutadans ho agrairíem i el país ho necessita.