Un any històric per a la medicina d’urgències

Enguany quedarà gravat en la memòria col·lectiva dels professionals de la Medicina d’Urgències com un punt d’inflexió irreversible. Després de dècades de reivindicació, congressos, manifests i paciència (de vegades esgotada), el Consell de Ministres ha aprovat la creació de l’especialitat de Medicina d’Urgències i Emergències. I aquest any, per primera vegada en la història, tenim una resident. Una metgessa jove que ha triat, amb totes les conseqüències, dedicar-se professionalment a aquesta disciplina. Escrivint aquest article, no puc evitar un sentiment d’orgull i de responsabilitat a parts iguals.

Un llarg camí fins aquí

La medicina d’urgències és, paradoxalment, una de les especialitats més antigues en la pràctica. Des que existeixen hospitals, existeix la urgència. Des que existeix la via pública, existeix l’emergència extrahospitalària. Però durant massa temps, les urgències han estat percebudes com un espai de trànsit, un lloc on «tothom hi passa» camí a una altra especialitat «de veritat». Aquesta visió ha fet un dany enorme als professionals, als pacients i, en última instància, al sistema sanitari.

Fins avui, l’atenció urgent hospitalària ha estat coberta per metges formats en altres especialitats (sobretot medicina interna o medicina familiar i comunitària) que, per vocació o per circumstàncies, han acabat treballant a urgències sense una formació específica i reglada per a aquest entorn. Molts ho han fet amb una professionalitat i una dedicació admirables. Però el sistema els fallava: no tenien un programa formatiu propi, ni carrera professional definida, ni reconeixement institucional.

En el panorama europeu érem l’excepció

Resulta revelador mirar cap a Europa per comprendre quant de temps hem estat endarrerits. Al Regne Unit, l’Emergency Medicine és una especialitat reconeguda des dels anys setanta, amb programes de residència consolidats i subespecialitzacions ben establertes. França compta amb la seva pròpia via formativa des dels anys noranta. Bèlgica, Irlanda, Suïssa, els països nòrdics… el mapa europeu mostrava una realitat aclaparadora: Espanya era, juntament amb molt pocs països, una excepció negativa en un continent on la medicina d’urgències fa dècades que és una especialitat de ple dret.

Aquesta situació no és una anècdota administrativa. Té conseqüències directes sobre la qualitat assistencial, sobre la recerca clínica i sobre la capacitat d’atraure talent. Com es pot construir una especialitat de primer nivell sense un marc formatiu propi? Com es pot exigir l’excel·lència sense oferir les eines per assolir-la?

Urgències hospitalàries i emergències extrahospitalàries: dues cares de la mateixa moneda

Quan parlem de medicina d’urgències estem parlant d’un continuum assistencial que comença al carrer i acaba, en molts casos, a la unitat de crítics o al quiròfan. L’atenció prehospitalària, el SEM, és tan part d’aquesta especialitat com la sala de reanimació o els boxes d’un servei hospitalari.

Durant anys, l’atenció extrahospitalària ha tingut un desenvolupament dispar al nostre país. En el nostre territori, el SEM ha assolit estàndards europeus molt notables. Però la manca d’una especialitat formal dificulta la coordinació, l’homologació de protocols i la formació continuada. Ara, amb un marc especialitzat comú, podrem construir ponts reals entre l’atenció prehospitalària i la hospitalària, amb professionals formats per moure’s amb solvència en tots dos entorns.

«El pacient que arriba a urgències en situació crítica mereix un professional format expressament per a aquell moment.»

Què guanyen els professionals

Per als metges que hem triat les urgències com a vocació, l’aprovació de l’especialitat representa molt més que un reconeixement simbòlic: representa una carrera professional amb itinerari definit, accés a programes de recerca propis i, sobretot, identitat. Identitat com a especialistes, no com a «metges de portes» per circumstàncies. Poder dir «soc especialista en medicina d’urgències i emergències» canvia la conversa, dins i fora del sistema sanitari.

La formació MIR específica garantirà que els futurs urgenciòlegs surtin preparats per gestionar la incertesa diagnòstica, per prioritzar en situacions de col·lapse, per liderar equips multidisciplinaris sota pressió i per prendre decisions crítiques en temps real. Competències que no s’improvisen i que fins ara s’aprenien, massa sovint, de manera informal i sense supervisió estructurada.

Què guanyen els pacients

I aquí és on la conversa es torna veritablement important. Perquè tot el que hem descrit fins ara no té cap valor si no es tradueix en millors resultats per als pacients. I l’evidència internacional és contundent: els serveis d’urgències liderats per especialistes formats específicament mostren millors indicadors de seguretat, menor mortalitat evitable, temps de resposta més curts i major satisfacció dels usuaris.

El pacient que arriba a urgències en situació crítica no pot esperar que el metge que l’atén hagi après per òsmosi, sinó que mereix un professional format expressament per a aquell moment, per a aquella decisió, per a aquell procediment.

Un resident, un futur

Avui tenim una resident. Una. Però aquest número és, en realitat, un símbol enorme. Significa que el sistema ha dit, formalment i definitivament, que la medicina d’urgències és una especialitat amb futur. Que n’hi haurà més. Que les urgències d’aquest país seran, d’aquí uns anys, ateses per professionals que han triat aquest camí amb convicció i que han estat formats amb rigor.

Benvinguda al nostre servei, benvinguda a la nostra especialitat. I benvinguda, finalment, la normalitat que mereixíem.ar-ho tot, convertint la vida quotidiana en una successió de diagnòstics. Entre la compassió i el criteri clínic, el metge és sovint la veu que recorda que no tot el que incomoda és malaltia i que, a vegades, la millor recepta és senzillament aprendre a viure amb la incomoditat.