Dra. Montserrat Esquerda: “Explicar a un menor la mort d’un ésser estimat és un dels principals reptes dels pediatres”

 

Els menors són persones autònomes respecte a la cura de la seva salut?

Els menors són éssers en desenvolupament, amb el que progressivament van elaborant competència i capacitat per a diferents funcions, entre elles les de la presa de decisions, no només en l’àmbit de la salut, sinó també en moltes altres àrees de la seva vida.

 

Quin criteri es segueix per saber si un menor pot acceptar o rebutjar una intervenció mèdica de risc?

La presa de decisions sobre el menor ha de tenir en compte múltiples variables, com són el grau de maduresa del menor, la seva comprensió del procés, la gravetat que suposa la decisió i les conseqüències de la mateixa, l’existència, o no, d’una relació de confiança menor-professional-pares, l’existència, o no, d’un entorn social protector… Alguns d’aquests factors pesen més o menys davant d’una decisió concreta, però difícilment podrem valorar un sol factor.

 

Quin paper juguen els pare o els tutors en una situació de discrepància amb el menor? Aquí ha de fer cas el metge, als pares o al menor?

Han d’escoltar-se totes les parts i intentar arribar a un acord. Els pares o tutors són els qui han de garantir la salut del nen fins als 18 anys, però aquest pot participar d’acord amb la seva maduresa. Moltes vegades no es tracta d’una decisió dicotòmica sinó d’un procés en el que hi ha d’intervenir totes les parts, ja que totes estan afectades.

 

El metge pot prescindir de l’opinió dels pares si ell creu que la decisió que prenen no és la convenient pel seu fill?

Com comenta el professor Diego Gracia, els pares tenen el dret i el deure d’escollir allò que considerin més beneficiós pels seus fills, però els professionals (com a garants de l’Estat) han de vetllar per a que allò que escullin els pares no sigui maleficent. Per exemple, el cas de la negativa de transfusió a un lactant fill de pares testimonis de Jehovà.

 

Com pot un pediatra ajudar a un nen a afrontar la mort d’un familiar molt proper (pares, germà…)? És un deure fer-ho?

Els pediatres són, amb freqüència, un dels professionals més propers a les famílies, coneixen els nens des del naixement i acompanyen molts dels seus processos durant el desenvolupament. La pèrdua d’un ésser estimat significatiu és un dels successos més estressants en la vida d’un nen. Conèixer el desenvolupament d’un dol normal, aconsellar a les famílies amb pautes d’abordatge bàsic del dol… Es possible realitzar-ho des de la pediatria. La gran majoria de dols en nens no requeriran una intervenció especialitzada, i amb el suport del seu entorn, guiats per professionals, poden elaborar el dol.

 

I la informació al menor sobre la seva possible mort en cas de patologia greu, com l’hem d’abordar?

Afrontar el tema de la gravetat i la mort en un nen o adolescent és un dels reptes més difícils dels pediatres. Actualment ens resulta difícil parlar en general de la mort als nens, parlar de la pròpia mort és el “tabú dels tabús”.

És important el temps, la calma, escoltar al nen i les seves inquietuds. Conèixer què és el que exactament desitja conèixer, què és el que ja sap (molts nens crònics saben en quina part del procés es troben),escoltar als silencis i en les mirades de les famílies, escoltar què es pregunta però que es queda sense preguntar…

D’una banda, requereix altes habilitats relacionals i de comunicació, intentant respectar el ritme tant dels pares com del nen; però, per una altra, també requereix gran maduresa per part dels professionals.