El Col·legi de Metges de Tarragona lamenta profundament la seva mort. La Junta de Govern del COMT vol transmetre el seu condol als familiars i amics.

Parlar del doctor Enric Sánchez Cid és parlar d’un dels grans pioners de la ginecologia moderna a Tarragona. Però també és parlar d’una personalitat difícil d’encabir en una única professió. Metge, sí, i ginecòleg per damunt de tot, però també aventurer, esportista, cineasta, navegant, escriptor i dibuixant. Una combinació que va convertir la seva trajectòria professional i vital en una cosa molt més àmplia que l’exercici de la medicina.

Va néixer a Portbou el 26 de maig de 1928. Va ser el gran dels dos fills que va tenir el matrimoni format per Delfí Sánchez, farmacèutic, i Enriqueta Cid, mestressa de casa. La seva infància va quedar marcada per la tragèdia. La Guerra Civil el va sorprendre quan tenia vuit anys. El 19 de juliol de 1936, el seu pare va ser assassinat pel seu propi meritori de farmàcia, membre de la FAI, i la família va haver d’afrontar la nova realitat com va poder. Acabada la guerra, la seva mare va llogar la farmàcia a un altre farmacèutic amic i va començar a treballar com a secretària del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona.

Tot i que la seva mare volia que l’Enric estudiés Farmàcia per continuar amb el negoci familiar, ell va preferir la Medicina, deixant la farmàcia per al seu germà. Va cursar la carrera a la Universitat de Barcelona, a l’Hospital Clínic, compaginant els estudis amb la feina com a alumne pensionat en diferents centres mèdics i quirúrgics.

El 1952 va obtenir la llicenciatura en Cirurgia, Obstetrícia i Ginecologia, tot i que la seva formació mèdica va ser diversa. Es va formar com a cirurgià i uròleg a la Clínica Puigvert i va completar la seva preparació obstètrica i ginecològica al costat d’alguns dels referents de l’època: el professor Conill Serra, el doctor Vendrell a la Lactància de Barcelona, la Clínica Dexeus i l’Hospital de Tolosa, on va treballar al servei del professor Pontonier. També va tenir com a referència el professor Bedoya de Sevilla. La seva curiositat professional el va acompanyar durant tota la seva vida i el va portar a continuar estudiant i actualitzant-se de manera constant i a participar en nombrosos simposis i congressos.

El 1955 va arribar a Montblanc, contractat com a ginecòleg i cirurgià d’urgències de la Clínica Montserrat. Allà un mateix professional podia realitzar intervencions molt diverses: gastrectomies, colecistectomies, apendicectomies, herniorràfies, histerectomies, cesàries o parts. I és que en aquell Montblanc dels anys cinquanta, ser metge significava molt més que atendre una consulta. Significava estar disponible, conèixer les famílies, acompanyar malalties i naixements i formar part de la vida quotidiana d’una comunitat. L’Enric ho va fer durant anys.

Quan el 1959 els propietaris van decidir tancar la Clínica Montserrat de Montblanc, l’Enric Sánchez Cid va posar en marxa una petita clínica de set llits, la Clínica de la Verge de la Serra.

Dos anys després, el 1961, va obrir consulta a Tarragona, on, a més, va exercir als hospitals de Santa Tecla, Joan XXIII i de la Creu Roja, on va ser cap de Ginecologia. Es va convertir en el primer ginecòleg de l’època moderna a la ciutat. Fins aleshores, bona part de les intervencions ginecològiques eren realitzades per cirurgians generals i els parts s’atenien habitualment als domicilis, amb les llevadores com a principals protagonistes i amb la intervenció mèdica quan apareixien complicacions. El Dr. Sánchez Cid va introduir una nova filosofia assistencial. Va defensar el control mèdic durant tota la gestació i la presència personal del ginecòleg en tots els parts, també en aquells considerats normals. Aquesta relació ajudava a crear un ambient relaxat i de confiança. La implantació d’aquesta nova forma d’assistència va contribuir a una espectacular reducció de la morbimortalitat fetal i materna.

El seu caràcter innovador es va estendre a diferents àmbits de la pràctica ginecològica. Va ser el primer a Tarragona a utilitzar el vacuum extractor, la ventosa, com a ajuda durant el període expulsiu del part i va ser també pioner en l’aplicació de tècniques destinades a reduir el dolor durant el part, en les incisions transversals de Pfannenstiel per a les intervencions abdominals, en les revisions ginecològiques orientades al control mamari i uterí i a la prevenció o diagnòstic precoç del càncer, i també en el control de la natalitat mitjançant la píndola anticonceptiva. El seu nom va quedar lligat a la modernització de la ginecologia a Tarragona.

La seva dedicació era de tal magnitud que, quan el va conèixer el Dr. Jaume Fontanet, amb qui col·laboraria professionalment durant trenta anys, Enric portava deu anys sense agafar-se unes vacances. «Era l’únic de Tarragona que assistia d’aquesta manera les embarassades», explica el Dr. Fontanet.

Però la seva influència no es va limitar a l’assistència als seus pacients. El seu caràcter integrador i la seva voluntat de compartir coneixements amb altres professionals el van portar a crear, el 1973, el Club Ginecològic Tarragona-Reus. La iniciativa va permetre que un grup de ginecòlegs de totes dues ciutats es reunís periòdicament per intercanviar experiències, comentar els avenços de l’especialitat i compartir opinions sobre els casos més complexos. «L’Enric Sánchez Cid va convidar, per part de Tarragona, Ramon Monegal, els Sentís, tot i que el pare va denegar l’oferta, i el Dr. Arriola, de la Monegal, a més d’ell i jo –recorda el Dr. Jaume Fontanet–. I de Reus hi havia el Dr. Caballé, de l’hospital, i Pont, que tenia una clínica privada. Després s’hi van anar sumant més metges, fins a arribar a 14 o 15. Ens reuníem un cop al mes, canviàvem impressions, posàvem en comú coneixements i experiències i sopàvem. El lema era “Amics abans que metges”. I aquest club encara existeix, després de més de 50 anys», destaca amb orgull Jaume Fontanet.

Aquesta capacitat per connectar amb els altres explica també el profund arrelament que va assolir a Montblanc. Allà, a més d’exercir la medicina i posar en marxa una clínica, va participar activament en la vida del municipi. Va ser regidor de Cultura i tinent d’alcalde de l’Ajuntament, president del Casal Montblanquí i soci fundador del Museu-Arxiu de Montblanc.

Perquè l’Enric Sánchez Cid mai semblava conformar-se amb una sola vida. La medicina, malgrat la passió i la dedicació amb què la va exercir, no va ser suficient per omplir els seus dies. Sempre va necessitar altres camins pels quals canalitzar la seva curiositat i la seva creativitat. Així, la seva activitat professional i associativa va conviure amb altres grans aficions, entre les quals van ocupar un lloc molt important el dibuix, l’escriptura, el cinema, el ciclisme i la navegació.

Dibuixar va ser una de les seves grans passions. Resulta pràcticament impossible comptabilitzar tots els dibuixos que ha realitzat al llarg dels anys, repartits generosament entre familiars, amics i coneguts.

L’escriptura va ser una altra de les seves grans companyes. La seva producció inclou deu llibres publicats i més de 80 treballs reunits en diferents formats.

El cinema va ser una altra de les seves grans aventures. Bona part de la seva producció cinematogràfica pertany a la seva joventut. A més de les pel·lícules familiars, el 1956 va rodar El hombre de los dos CV, la seva primera pel·lícula, a la qual seguiria El sueño de Mare-Elvi. Però va ser amb Vía 4, tren destino a Montblanc quan es va consagrar com a director aficionat, productor i guionista.

El ciclisme i la navegació completaven el cercle. Va recórrer Catalunya en bicicleta i va navegar amb el seu veler per les costes catalanes i balears. El seu esperit aventurer el va portar també a la muntanya i va aconseguir coronar el Mont Blanc –el sostre d’Europa–.

En l’àmbit familiar, es va casar amb Andrée Bonet Ducros, la seva primera dona, amb la qual tindria dos fills, Enric i Anna. Després de separar-se, a la seva vida hi va haver altres dones que el van acompanyar durant diferents etapes. Fins que va conèixer Teresa Aluja Freixes, natural de Sarral i diplomada universitària en Infermeria del Laboratori Clínic de l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla, amb qui es va casar el 1991 i amb qui va compartir la seva vida durant 35 anys, fins al final. La família es va ampliar amb quatre nets i sis besnets.

Una trajectòria tan extensa i variada va merèixer nombrosos reconeixements per part de diferents institucions, entre ells la medalla Joan Enric Dunant de l’Assemblea Suprema de la Creu Roja Espanyola. També el mateix Col·legi Oficial de Metges de Tarragona va voler reconèixer la seva tasca el 2014, quan li va concedir la Creu de Sant Cosme i Sant Damià, la seva màxima distinció, per la seva «gran i dilatada trajectòria professional i humanista» i pels seus valors, considerats exemplars.

Però potser els reconeixements que millor expliquen qui ha estat Enric Sánchez Cid no són els que figuren en una vitrina. Són els records de qui van compartir amb ell una consulta, una operació, una reunió, una pel·lícula, una excursió en bicicleta, una travessia en vaixell o, simplement, una conversa.

Potser per això, quan es repassa la trajectòria d’Enric Sánchez Cid, costa trobar una sola paraula que pugui definir-lo. Metge, sí. Però també escriptor, dibuixant, cineasta, ciclista, navegant, impulsor d’associacions, regidor, professor i, sobretot, una persona moguda per una curiositat inesgotable.

El doctor Jaume Fontanet, que el va conèixer el desembre de 1966 i va mantenir amb ell una col·laboració professional durant tres dècades, a més d’una amistat que va durar per sempre, va ser qui millor va resumir aquella personalitat polièdrica. El va definir com «un home emprenedor, il·lusionador, creador, treballador, tossut, rebel», característiques que resumeix en «un bon metge, una bona persona». Una definició que concorda amb la que va aparèixer en la seva esquela: “Bon amic, bon metge i gran persona”.

Per Álex Saldaña