El Col·legi de Metges de Tarragona lamenta profundament la seva mort. La Junta de Govern del COMT vol transmetre el seu condol als familiars i amics.

El Josep Maria Solé i Poblet va néixer el 26 de setembre de 1946 a Tarragona, una ciutat de la qual es va declarar un enamorat entusiasta –«el meu poble, la meva ciutat, la meva “patria chica”. M’honra haver nascut en una ciutat patrimoni del món, imperial i eterna», deia– i de la qual només es va allunyar per a cursar els seus estudis de Medicina, primer a Saragossa, on va fer la carrera amb idea de convertir-se en ginecòleg, encara que després es decantaria per la cirurgia, especialitat que va estudiar a Barcelona, per tornar a la seva Tarragona en 1971, ja per quedar-se.

A això va contribuir, sens dubte, l’amor que sentia per Helena, una jove que formava part del seu mateix grup d’amics de Tarragona i amb la qual va començar a sortir quan eren uns adolescents: ell tenia 17 anys i ella, 14. Tan enamorat de l’Helena estava que durant els anys que van durar els seus estudis a Saragossa no va deixar de viatjar a Tarragona sempre que tenia ocasió. I si aquesta no se li presentava, ell la hi buscava; tenia tantes ganes de veure a la seva núvia que no dubtava a apuntar-se en l’autobús de qualsevol organització aragonesa que per la raó que fora venia a Tarragona. Així que no és d’estranyar que, una vegada finalitzats els seus estudis i tornat a la seva ciutat natal, es casés amb l’Helena, l’any 1972. Un any i mig després, en 1974, va néixer la Natàlia, la primera filla del matrimoni. Després arribarien la Beatriz i el Josep Maria.

La passió per la medicina va sorgir en ell de forma, diguem, espontània, atès que no tenia cap precedent en la família, cap antecessor que es dediqués a aquesta branca de la ciència. Va ser el major dels tres fills d’un matrimoni format per un pare banquer i una mare que va exercir com a mestressa de casa. I tampoc va poder començar una saga, perquè cap dels seus fills va seguir els seus passos: la Natàlia es va decantar per la Filologia Anglesa, la Beatriz va triar Turisme i el Josep Maria, encara que va dubtar entre estudiar Medicina o Fisioteràpia, finalment va ser aconsellat pel seu propi pare perquè, si no estava convençut, es dediqués a la Fisioteràpia. I li va fer cas.

No obstant això, el Josep Maria Solé i Poblet es va lliurar a l’exercici de la Medicina amb aquesta passió dels qui aconsegueixen conciliar el seu hobby amb la seva professió. De fet, els qui li coneixien coincideixen que si la malaltia li ho hagués permès hauria continuat operant fins a l’últim dels seus dies. Va iniciar la seva trajectòria professional com a resident a l’hospital de Santa Tecla, on després arribaria a ser cap de Cirurgia, entre 1986 i 1991, i d’Urgències, des de 1991 fins a 1993. També va crear i va dirigir en aquesta institució la Unitat de Patologia de la Mama. Posteriorment, es dedicaria a la medicina en el camp privat.

Va exercir la seva professió demostrant una gran amabilitat i empatia amb els pacients, guanyant-se el seu agraïment i afecte, fins al punt que era habitual que molts d’ells el convidessin a casa seva a menjar anys després d’haver estat operats per ell. Els qui van treballar al seu costat i van acabar convertint-se en amics el recorden com un cirurgià molt intens, com un home que realment gaudia amb l’exercici de la seva professió. Tant, que a vegades rebia trucades a hores intempestives de la matinada, malgrat la qual cosa saltava del llit per acudir a operar al pacient en qüestió.

I és que per a ell la medicina era una cosa sagrada que, com a tal, mereixia un respecte. Per això no va dubtar a fer fora de la seva consulta a un jove de vint anys que es va presentar davant ell amb un “què passa, tío” com a salutació. Aquest afany per intentar dignificar la professió mèdica li va portar a exercir diversos càrrecs institucionals, com a president del Col·legi Oficial de Metges de Tarragona entre 2004 i 2008, president del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya i de la delegació tarragonina de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears.

La seva altra gran passió va ser Tarragona, la cultura de la qual va voler promoure des de diversos àmbits i amb un gran compromís, sent molt actiu en el teixit associatiu de la ciutat. De fet, va presidir el Club Tennis Tarragona –un esport, el tennis, que practicava amb notable talent; també jugava al golf–, el Rotary Club, l’Associació Amics del Llorito i l’Agrupació d’Associacions de la Setmana Santa, una festa que, en paraules del seu fill Josep Maria, “li tornava boig, no tant en el seu aspecte religiós, encara que era creient, com per la seva faceta cultural i la seva capacitat per a vertebrar a molta gent de la ciutat”. En efecte, una imatge que molts tarragonins tenen gravada és la del Josep Maria Solé i Poblet portant el Crist amb gran fortalesa en la processó de Divendres Sant.

Però si la seva imatge pública es corresponia amb la d’un home molt seriós i amb un marcat sentit institucional, de portes cap a dins era un amant dels acudits i les bromes i tremendament familiar, un home afectuós que no dubtava a sacrificar-se perquè els seus estiguessin sempre bé i no els faltés de res.

Afligit per una malaltia neurodegenerativa, el Josep Maria Solé i Poblet va morir el 5 de juny de 2025, deixant molts amics i un llegat professional i humà inesborrable.