“La medicina defensiva, a més de consumir recursos innecessàriament, suposa una manera incorrecta d’actuar sobre el malalt”

D’altra banda, la mala praxis és l’incompliment del deure mèdic, fet que produeix un dany al malalt. Aquest deure consisteix en aplicar amb perícia i diligència els mitjans disponibles amb la finalitat de curar o alleujar el dolor del pacient, d’acord amb la ciència mèdica actual i per a cada cas concret (el que es coneix amb el nom de lex artis ad hoc).

¿Creu que les presumptes males praxis han de ser abordades per les Comissions Deontològiques o pels Tribunals de Justícia?

En moltes de les queixes que arriben a una Comissió Deontològica s’acusa a un metge d’haver comès mala praxis, negligència, etc. (El llenguatge és variable i la seva interpretació també). En principi la Comissió ha d’analitzar-les totes arribant fins on hagin d’arribar, perquè a vegades el cas deixa de ser competència seva, quan la mala praxis és contemplada per la justícia com a falta o delicte.

A la pràctica pot resultar difícil saber si s’ha complert bé amb el deure mèdic o si una actuació ha estat incorrecta i podria tenir relació de causa amb el dany produït. A més, l’assumpte afecta amb freqüència a professionals diversos i l’organització sanitària hi juga un paper important. Sempre s’ha de dur a terme un anàlisi minuciós dels fets i circumstàncies, sol·licitant, a vegades, l’opinió de professionals experts.

¿Existeixen criteris o pautes d’actuació de les comissions deontològiques davant dels casos de mala praxis si se sap que a més han estat denunciats als tribunals?

Si un cas ha estat denunciat als tribunals, la Comissió Deontològica pot estudiar-lo, però no és competent per emetre un judici i pronunciar-se sobre ell. Més enllà de la funció normativa i disciplinària que desenvolupa mitjançant l’aplicació del Codi Deontològic, la Comissió d’Ètica i Deontologia ha d’ocupar-se de promoure la realització de valors i l’adquisició de bons hàbits d’actuació entre els professionals.

¿Darrere les presumptes males praxis poden existir defectes en el respecte als drets dels pacients?

El metge té el deure ètic i també legal de respectar els drets dels pacients, tals com el dret a rebre informació, a consentir o a rebutjar tractaments, a que es respecti la seva intimitat, a la confidencialitat i a la protecció de les seves dades, etc. El compliment d’aquestes obligacions és una part important de la bona pràctica clínica, que no només es redueix als aspectes més “tècnics” de la medicina, com equivocadament sovint es pensa. Per tant, la violació d’aquests drets és una vessant de mala praxis amb la que inclús es pot incórrer en falta o delicte.

¿Què recomanaria per evitar que un metge sigui acusat d’una presumpta mala actuació?

Abans que res, sempre és primordial tenir una bona relació clínica amb el pacient i establir amb ell una comunicació adequada. D’aquesta manera, en cas d’haver comès un error, resulta més senzill reconèixer-ho honestament, parlar-ho i tractar de curar el mal que s’hagi pogut produir. Com diu el refrany, no és més savi el que no s’equivoca, sinó el que reconeix que es va equivocar.

¿Què n’opina de la medicina defensiva?

La medicina defensiva, a més de consumir recursos innecessàriament, suposa una manera incorrecta d’actuar sobre el malalt. Conseqüentment, es tracta d’un “error” en el sentit més estricte del terme. La millor actitud davant els errors és la transparència i la prevenció, fomentar una cultura basada en la seguretat del pacient i no en l’ocultació ni en la sanció. Aquesta és una tasca educativa difícil dirigida als professionals i a la societat, que haurien de promoure els Col·legis de Metges amb les Comissions d’Ètica i Deontologia.