El Col·legi de Metges de Tarragona lamenta profundament la seva mort. La Junta de Govern del COMT vol transmetre el seu condol als familiars i amics.

Parlar del Dr. Santiago Medrano Lozano és parlar d’una manera d’exercir la medicina basada en la proximitat, l’escolta i el compromís amb les persones. Durant dècades va ser un d’aquells metges que van marcar diverses generacions de tarragonins, no només per la seva capacitat clínica, sinó també per la confiança que inspirava i per la qualitat humana amb què acompanyava els seus pacients.

Va néixer el 29 de març de 1945 a Palma de Mallorca, tot i que gairebé va ser una circumstància del destí. Els seus pares, d’origen navarrès, viatjaven sovint per motius laborals. Amb prou feines era un nadó quan la família es va establir primer a Lleida i, poc després, a Tarragona, la ciutat que acabaria sentint com a pròpia i de la qual mai no va voler marxar. El seu pare va ser director del Diario Español, posteriorment Diari de Tarragona, i va ser en aquesta ciutat on Santiago va créixer al costat del seu germà gran.

La seva infància va quedar marcada per un episodi que la família mai no va oblidar i que va estar a punt de costar-li la vida. Quan era molt petit va patir una greu intoxicació després d’ingerir accidentalment un producte corrosiu que una tia va confondre amb un medicament. La seva mare va pregar a Déu i va prometre que, si sobrevivia, seria sacerdot. Aquella promesa va fer que ingressés durant uns anys al seminari. Tot i que ben aviat va comprendre que aquella no era la seva veritable vocació, aquella etapa va deixar una profunda empremta en ell, proporcionant-li una sòlida formació humanística i una gran inquietud intel·lectual que l’acompanyarien al llarg de tota la seva vida.

La seva autèntica vocació era ajudar els altres, i va trobar en la medicina el millor camí per fer-ho. Va estudiar la carrera a Barcelona, desplaçant-se diàriament des de Tarragona, sense arribar mai a establir-se a la capital catalana. Posteriorment es va especialitzar en cardiologia, tot i que la seva trajectòria professional va estar vinculada principalment a la medicina general i de família.

Va exercir a l’Hospital de Santa Tecla, al CAP Jaume I i a la Clínica Monegal, compaginant la sanitat pública amb la pràctica privada. Va ser el metge de confiança de milers de famílies en una època en què les consultes no tenien rellotge, les visites domiciliàries eren habituals i conèixer el pacient significava conèixer també la seva història, les seves preocupacions i el seu entorn. En la darrera etapa de la seva carrera va obrir una petita consulta privada, una iniciativa que va emprendre més per il·lusió personal que no pas per necessitat i que només va mantenir durant uns anys.

Els qui van treballar al seu costat destaquen la seva extraordinària capacitat diagnòstica. Era un metge observador, meticulós i amb amb un extraordinari bagatge de coneixements clínics. Aquesta excel·lència professional també es va traslladar a les aules, on va exercir com a professor associat de la Facultat de Medicina de la Universitat Rovira i Virgili, deixant un record inesborrable entre nombrosos estudiants que van trobar en ell un exemple de rigor i vocació.

La seva dedicació va ser reconeguda oficialment l’any 2016, quan el Col·legi Oficial de Metges de Tarragona li va concedir el títol de Col·legiat Honorífic, una distinció reservada als professionals amb una trajectòria exemplar, anys de servei i una dedicació inqüestionable a la professió mèdica.

Però el doctor Medrano va ser molt més que un excel·lent metge. Era un home profundament culte, curiós i inquiet. Un autèntic humanista. Gaudia de la literatura i de la poesia, fins al punt d’editar dos reculls de poemes, Ai Santi! I i Ai Santi! II, títols inspirats en una expressió afectuosa de l’àmbit familiar. També va conrear la pintura, recreant obres inspirades en Picasso, i la composició musical. Entre les seves creacions destaca l’havanera Mare Nostrum, que encara avui forma part de les celebracions estivals de la urbanització Mare Nostrum, a la platja de l’Arrabassada, on la família passava els estius.

La música va ocupar un lloc molt important en la seva vida. Va ser precisament cantant al Cor Al·leluia on va conèixer Maria Dolors Martorell. D’aquella afició compartida va néixer la història d’amor que donaria lloc a una gran família amb sis fills i deu nets, de la qual mai no va deixar de sentir-se especialment orgullós, i a qui va demostrar sempre una estima incondicional.

Malgrat els seus múltiples interessos, mai no va ser una persona donada als grans viatges. El seu món transcorria entre el pis familiar de la Rambla Nova, on vivien, i els apartaments de la platja de l’Arrabassada, on es traslladaven per gaudir de l’estiu. Preferia els petits plaers quotidians: llegir, escriure, pintar, cantar, jugar a tennis o a esquaix, i resoldre jocs de lògica i d’enginy, convençut que mantenir la ment activa era també una manera de cuidar la vida.

Precisament per això va resultar especialment cruel que la malaltia afectés aquesta part de la seva personalitat. Un càncer amb afectació cerebral va deteriorar progressivament les seves capacitats cognitives durant els darrers mesos de la seva vida.

El Dr. Santiago Medrano va morir el 13 de juny de 2026, als 81 anys. La seva desaparició va deixar una profunda empremta entre companys de professió, alumnes i, sobretot, entre els milers de pacients que durant dècades van trobar en ell no només un metge de referència, sinó també una persona propera, íntegra i sempre disposada a ajudar.

Home lliurat a la seva professió i a la seva família, el seu llegat perdura en el record dels qui van aprendre d’ell, en els pacients als quals va acompanyar durant tants anys i en l’exemple d’una manera d’exercir la medicina en què el coneixement científic caminava sempre de la mà de la humanitat.

Per Álex Saldaña